VOLEVO EMPICARME …

di Cornelio Galas

droppedimage_5

AUTING

De sòlit “far auting” vol dir butàr fòra robe che s’è tegn denter per ‘n sach de temp. Per vergogna, per no dar da pensar ai parenti, per altre robe che no savrìa spiegar. Perché le cambia, da òm a òm, da dona a dona, da quei mèz e mez …

Se tràta de avérghe el coragio de dìr quel che l’è. Quel che l’è stà. Perché no se ghe la fà pù a tegnìr el mòcol de le bosìe. De ‘n modo de contar la verità che no l’è … vera.

E mi sóm dal bòm stùf de contàr na storièla … che no l’è vera. Anca perché, gò idea, che tanti i sàpia la verità, quela vera, ma i ghe crede ale mé bosìe. Che ala fìm le me fa star come en deficiente. Come um che vol sconder … robe che no se dovrìa dir.

La fàgo corta. Quando, ala fìm de setémber, i è vegnùi a me cà, a Vignole, e i m’ha portà co l’elicotèro a Trent … bèm, no l’era colpa de na rudolada da le scale. No. La me spósa la m’ha trovà tacà su  su ‘l pasamam. Co ‘n foulard al col. Sì, stévo per morir empicà. Perché? Credéme, no ‘l so gnan’cora. So sol che se la mé spósa no l’avés taià quel foulard co la fòrbes … adès saria soto tera.

Com’ela stàda? Psicofarmaci generici (al posto de quei originai), bever tant enséma, delusiom, lùti ‘n faméa, encazzaure, voia de far e nesuni che te dà na mam, massì, anca trovarse dopo ani de corse fermo, embranà, no avérghe de colp pù voia de sognar. Massì, tante robe messe tute enséma.

Sentìvo, sora de mi, el rumor de l’elicotero. La Sandra (Signoretti) che me ciaméva. N’inferméra che me cosìva i lavri, qualchedum che me taiéva la maiéta. Tanta zènt, entorno, che te ciàma: “Cornelio, Cornelioooo …”. E ti che no te rièssi a dìr gnent. Te par de esser zamai al de là. Paradìs? Inferno? Purgatori? Boh, disènte en misto con patate. Po’ te gh’envegni fora da sto ambaradam. E te capìssi de aver fat na monada. E te tegni su ‘l mòcol de la storièla: som cascà da le scale.

No, la verità vera l’è n’altra. No so perché ma volévo empicarme. I m’ha tirà for dale stràze. Credéme, ve lo dìs um che voleva farla finìa, viver l’è meio che veder de colp el stròf … senza slusòri, senza qualcòs de meio de quel che te vedi da vìf.

Perché no l’ho dit prima? Perché me som sentì, squasi subit, n’embezìle. Perché tra l’alter no som gnanca stà bom de far el gròp giust. Perché ogni volta che ghe penso me dàgo del mona. Perché ho scrit, tante e tante volte, de zènt che ha fat ste robe. ma sol se la te capita a tì te capìssi cossa vol dir.

E pò perché arivà propri al confìm, tra la vita e la mort, ho capì che val la pena viver. Se no alter per contarla. Per dir de ‘sto veder la mort en facia, de dirghe ciao, scherzévo …

Le paure del dì dopo? Quando a l’ospedal i te domanda se l’è vera che te te volevi empicarte col fulàrd? Quela de passar per mat. Quela de la zent che la te varda malament o … che de colp l’è zèntile, la te dà resòm su tut … come se fa con quei for de testa zamài.

No, ragiono ancora. E podo gosàr a quei che ghe vegnìssa ‘n ment sti modi de nar via dal mondo che l’è meio lassàr a la natura dezìder el dì de dropàr la fòrbes. Entant, credéme, meio viver, respirar, vardarse entorno, tegnìr da cont quei che ne vòl bem …

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento