TRENTINI A L’INFERNO – 9

TRENTINI A L’INFERNO

 

“L’è tut na comèdia”

di Cornelio Galas

Nona contàda: L’Aldrighét de Castelbarch che ha copà l’Adalprèt

 

“Varda quei slusóri, che vèi e và,
par squasi candele menàe dal vènt
e quela, Romédi, no èl na capèla
come de na ciésa fata col scarpèl?”

El Sant l’ha scorlà subit la testa:
“Te parerìa che chi tra tanti diàoi
poda eserghe case del nos Sioredio?
Come dir che i pòpi nàse dai càvoi?”

Stupada la bóca da quel gran prete
no m’è restà che nar de pù envanti
fim quando eco, propri coi me òci
ho vist da vizìm dalbòm tuti quanti.

Ah i sarài stà demò na zinquantìna
tuti coi corni e fuminànti ‘n màm
tuti entorno a quel’òm en dinòcio
che no ‘l paréva de testa pù sàm.

I ghe féva cantar tiretére strane
e anca avérzer ‘n tabernàcol vòt
lù che l’era vestì come ‘n frate
el doveva obedìr,l’era semper sót.

Dal tabernàcol ‘l tiréva for ostie
che zó per tera le dovèva finìr …
lì dove i so péi i tachéva a pestàr
e tanti sacrilèzi ancora engiotìr.

I diàoi, vist mi, ‘l Sant e l’órs
i s’è vardai tuti quanti nei òci
Per na mezoréta i è scampài via
lasàndone soli con quel en dinòci

Ancor co ‘n boca le ostie sfrugnàe
quel frate malmés l’era sule sùe
El féva fadìga forse a parlarne
per paura de tute le vècie pasùe.

El s’è tirà su, en qualche maniera
fim su quel banch dela finta ciésa
L’ha scominzià co na vóze tremarèla
a contarne quela che gh’era suzésa.

“Mi me ciàmo Aldrighét, da Castelbàrch
stévo pù che bèm, tra Pomaròl e Nomi
nel castel de me pare, el Federico
gh’era de tut: vim, carne,anca pómi.

Tut è suzès ala fim del mili e zènto
con quei de la ciésa ‘n sàch de rogne
pu sbegotaménti che guere a pugnalàde
Trovar comodamént? Ma te t’ensógne …

Propri ‘l dì prima che vegnìs autùm
‘n cavaliér ‘l n’ha portà na pergamena
Gh’era scrit (anca per quei de Arco)
de trovarme zó ‘m Busa per ‘na zéna.

Soto, la firma, del vescovo Adalprèt
che da tant el brighéva per far pàze
noi però no s’en voléva propri savér
ne sem mèsi d’acordi co le nòse ràze.

Na volta sula stràa, tra Riva e Arco,
avém vìst arivàr l’Adalprèt coi soi
Alora ‘n pochi i s’è giust enviài …
drio a quei catafalchi, senza de noi.

El vescovo l’era lì che ‘l me spetéva
mi ho zercà anca de darghe n’abràz …
Lu però per quel no l’ se l’è sentìa
l’è sta el Guarzapàm a colàr ‘l giàz.

Ho fàt en prèssa, en quel moment lì
a tòr la lancia ch’era tacà ‘n sèla
en colp sech, dat con tuta la forza
e l’Adalprèt l’era zà ‘n la paltèla.

Ma no ‘l paréva gnancóra mort dasém
ho dovù darghe altre téghe en testa
ale tante l’è finì dirènt, sì, stechì
entant che noi scapévem a far festa.

La matina de volta, no ero pù ‘n mì
seitéva a vegnìrme ‘n ment sto fàt
“Ho copà ‘n vescovo, ‘n ministro divìm
‘n pecà mortal, ah zamài som del gàt.

Som scapà alora, col me caval, na nòt
i m’ha scondù i frati zo per Verona,
lì som restà, col me magóm endós
tuti i dì col rosari a dir la corona.

ma no è servì a gnent quela penitenza
tra pregàr e morderse i dèi ‘n convènt
dopo mort ‘l Purgatòri ho trovà serà
chi devo paìr, co sti diàoi, sta zènt”.

E propri entant che ‘l steva dir alter
i l’ha ciapà tra la tonega e ‘l copìm
no l’ha fat en temp gnanca a saludarne
che l’era de nof en dinòcio, ah che fìm.

L’avèm lasà, ancor drìo a quele ostie
co na facia che féva davera compasióm
San Romèdi l’ha fat segn: “va envanti
se no chì finìm anca noi a svoltolóm”.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento