L’ultim bàso

L’ultim bàso

 

 

di Cornelio Galas

La lo varda fìs, senza parlar
“Vìst che la conósse ‘l fiòl?”
dìs ‘n banda la capo enfermiera
e ‘ntànt la alza su ‘l lèt
e la tira pù su i linzòi.

 

“Zerché de no stracàrla massa,
me racomando, che me sa …”.
Quel che no l’è pù ‘n bocia
ma zamai n’òm cresù el fa sì
ma piam, co la testa voltada.

 

“Come vàla mama, meio ancòi?”
La dona la sfugna l’embotìa,
par che la zérca qualcos …
pò la mòla le mam dove le era
e la resta lì, bàs el còl.

 

El fiòl el ghe tòca la testa,
par che féver no ghe sia pù,
el va tutmal vers el lavandìm
e co ‘n fazolèt dal nàs
el che bagna bèm i làvri.

 

Par che la dìga come na volta:
“Varda che t’hai bagnà ‘n tera,
e chi èl dopo che suga sù?”
I òci i se sera, piam pianim
pò i s’avèrze, così de colp.

 

“Me dìs la Luigia de saludarte,
no la te vede da ‘na stimàna,
anca ela, però, la stà mal
e ‘l marì no l’è méss meio,
ma tanto prest te vegni a cà”.

 

“E alora farem tuti na festa,
vegnerà el Gino anca a sonàr,
te ricordit quel Feragost?
Ah che balade t’avevi fat
me sà che t’avevi anca bevù”.

 

“E quela volta ch’ero cascà
zò nel canàl col motorìm?
M’ero fat squasi poch, gnent
ma le bòte ‘rivae dal papà
e i sciàfi en facia de ti …
i m’ha sgionfà tuta la nòt”

 

“E quela volta che ti …
madòna mama, vot dormìr?
spèta demò che te meto zó,
speta che còmodo el cosìm,
eco, eco vala meio così”.

 

En quel sòna ‘n campanèl,
e ariva dotori e enfermieri,
qualchedùm scorla la testa
el tasta, el scolta da vizim:
‘l cor  zamài no ‘l bate pù.

Lù, bianch come na pèza,
‘l sèita dir semper l’istéss:
“Volevo darghe almen ‘n baso,
quel da portàr en paradìs,
anca al papà che zà l’è lì”

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento