La spìza al nàs
di Cornelio Galas
La te ciàpa subit dopo l’inverno,
no l’è sol colpa de robe ‘n aria,
perché par squasi che tut vègna
da qualcòs da dénter pu che fòra.
‘En roseghìm, t’el sènti ‘n gola,
che ràspa su tuti i penséri bèi,
e po’ ‘l sófia, per farli sgolàr
che no te capìsi ‘n dove che i va.
L’è ‘n méter via, de colp, el paltò,
nar fòr de cà vestìdi tant pu lizéri,
voia de corer, de riciapàr ‘n màm,
quel che ‘n autùm s’ha més demò via.
Te pàr squasi ‘n mondo drìo a cambiar,
che basta darghe ‘n colpét, eco, eco…
vizìm el moment che tant se spetéva,
quel che anca el còr ‘l podrà scaldàr.
Gh’è bùti verdi dapertut ‘n campagna,
margherite, viole e vàrda, ziclamìni,
prìmule, fiori che darà prest i fruti,
anca le bestie le par mem stormenide.
L’è nàda la Pascua, e anca la Pascuéta,
ma resta ‘l temp, semper che se vòia,
de snasàr anca quel, che dopo la piòza,
resta tut ‘ntorno, con quel saór de nòf.
Se te zìfoli per to cont no te sei màt,
pòl suzéder: ‘n’alegria da butar de fòra,
senza tegnir cont de quei che te scólta,
de quei che gà rispét a far l’istéss…