EL MARIO

home_6

EL MARIO

di PAOLA CARLIN

Che longhe che le è le giornade a star a casa en convalescenza a “no far gnent”! Se strangóssa sempre de polsar e po’, quando l’è ora de farlo, se se stufa e se brontola.

Mi brontolo e penso ai bèi ani dela me zoventù …

Me ven en ment el Mario …

El Mario l’era el me vizin de casa, en vizin che tuti vorésen aver, na brava persona ensoma. L’era amico de me papà, i aveva anca laorà ensèma al manicomio a Pèrzen.

El Mario mi l’ho sempre vist gualif; el me pareva vècio ma forsi perché da matelòti quei sora i trenta ani i vedéven tuti zà con en pè ne la fossa. L’era robusto, cola panza grossa, sempre cola camìsa a scachi, i spalàri e ‘l capèl sempre en testa! El Mario a vederlo el pareva en po’ rebùf e envezi l’era bon come el pan.

Nela stala el Mario el gaveva cunèi, galine e tre o quatro vache; mi e ‘l me gemel neven sempre a aiutarghe (magaria róterghe le scatole anca se no ’l ne l’ha mai dit); ghe aiutàven a trar zó el fén dala téza, guernàven le vache col fén e col mangime, ghe déven l’aqua e na volta la so dona, la Valentina, l’ha anca provà a ensegnarme a mónzer, ma cole me manote pìciole fevo massa fadìga.

Ogni tant le vache le “era piene” e noi mateloti no steven lì tant a domandarne en che maniera le se empieniva (i è pù curiosi e svegli i boci de ancòi) … Na volta el Mario el s’è tacà al campanel de casa e ‘l n’ha tiradi for dal let en piena not che steva per nasser en vedelòt. Mi, me fradel e me sorela en pigiama, mezi endormenzadi en de na stàla a veder na vaca che partoriva. Che bel, che emozion! No me desmentegherò mai, asister al miracol dela vita e po’ poder carezar subit el vedelòt apéna nat che ‘l me vardava con quei bei ocioni e ‘l zercava de méterse en pè.

El Mario tuti i ani el comprava anca en rugantèl, ‘l lo meteva al’ingrasso e po’ quando l’era stagion e bel gross se ‘l copava e se feva su lugàneghe.

Me ricordo che na volta gavevo domandà al Mario se al rugant ghe piaseva el brodo de carne; el m’aveva dit de si e che el magnava de tut. Na sera che me mama l’ha ma dat ‘l brodo che a mi el me feva schifo ho ciapà el piat pien e son nada a sonàrghe al Mario e gò dit che gavevo el brodo per el so rugant. E ghe l’ho dat, e che volintera che ‘l l’ha magnà (forsi l’era anca bon). Da quel dì me mama no la me l’ha pù dat.

Me papà e noi boci ghe aiutàven sempre a far su luganeghe. El nos laoro l’era quel de misciar le spezie en la carne tritada e po’ far dele bale grose che po’ i le meteva en la machina per ensacar le luganeghe. Ne feva en po’ schifo quando bisognava lavar i budèi (e ne vardaven ben dal farlo). Quando po’ le luganeghe le era fate el laoro de noi boci l’era quel de sponticiarle (credo per far vegnir for l’aria) con l’atrezzo apòsta. En del volt gh’era na fornasèla e ‘lMario el coséva la pasta de luganega sula piastra e ‘l ne feva su dei paninazi giganti; me papà el ghe diseva: “dàghen poca che i crepa”! Che magnade, eco quando ho tacà a meter su cul e brufoi.

El Mario el ne voleva proprio ben a noi mateloti. El gaveva el sabion dreo casa e podeven nar a zugarghe quando voleven. Machinine, biglie, galerie, buse; l’era sempre content de vederne e se no gh’èren el vegniva a ciamarne. E per tuta la me infanzia el sabion el ghe sempre sta. Ades me ven el dubi che ‘l l’aveva mes lì a posta per noi boci.

El Mario l’era anca el presidente dei alpini de Susà; el cavàva el so capèl inseparabile sol per meter el capèl d’alpin. Elo e el so gruppo i era bravissimi ad organizzar feste campestri, zene en del vòlt dei alpini, feste de carneval e no me ricordo che altre bele robe i feva. E ale adunate dei alpini el gh’era sempre con me papà e el rest del grupo.

L’è en pèz che el Mario nol ghe pù, l’è mort en marti de zirca ventizinque ani fa; l’era l’ultim de carneval, me ricordo ben. Ma l’è sta bel ripensarghe.

Che bel polsar, che bel pensar … che bela, semplice e serena che l’ei stada la me infanzia. Par na favola … na strana favola…

… però me sà che nel finale dela storia da principessa stò deventando en rospo!

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento