BANDUS

di ENRICO TAVERNINI

Bandus. Ero en bandus lavorativo e mentale.

Ogni tant serve stacar la spina per zercar de scaricar stress, fadiga e baterie varie, dala vita de tuti i dì.

Se no se riscia de sciopar come en sachet dele patatine voit, come quando po’ ne divertivem a farghe far el botto per spaventar qualcuni.

Quando me ciapo ‘sti momenti de bandus, me pias ciapar e (magari) nar a far quattro passi per sgranchirme le gambe e far nar i pei, così no’i resta a poltrir, ensema al cul sula carega.

En po’ de aria fresca e silenzio, el pol sol far bem. L’è alora che de solit ciapo e vago per le strade de campagna o en ciclabile a peoti.

D’istà, a volte ciapo e vago anca en bici, ma per quela preferiso far giri longhi e non el giro de l’ort, come che fa zerti me amizi che me dis “dai, che nem a far en giro” e po’ i ritorna dopo 1-2 ore.

No… Per i me bandus, preferiso nar a pè.

Ciapo e traverso el pont del Sarca e passo tra i olivi, en direziom de Zeniga, famosa per el detto che gira, co’l duetto de Dro che dis de zerte distanze, ma che per non cascar ‘ntel volgare, evito de citar.

Quando arivo en prossimità del ponte romano, me fermo a vardar zo ‘ntel Sarca e me ricordo quando che ero en pisot gavevo paura de negar en quela poza ciamada Sarca.

Non che ades saria bom de noar, ma ‘cramento… ‘n quela poza no se negheria gnanca en moscolin.

Ogni tant scontro qualche rociator o qualche todesc, che me sprechena su “cius”.

Zerte volte me capita anca de scontrar qualche paesan e alora a volte se parte co i “at vist” o i “rimember” tant per dirla en ingles, vist che el va de moda ormai, pu che’l talian.

Si … disente che la caminada a pè, la te lasa pu temp de pensar a mili robe e la te permete de distrarte de pu, rispet ala pedalada. Con quela te devi comunque star pu atento.

Zerte volte me togo anca drè la me machina fotografica, per far en po’ de foto, tant per far pratica e tant per catturar en momento particolare, o qualcos che me colpis.

Ma zerte volte l’è già tant se me porto drè la testa. Ma quanti penseri avronte mai fat en tuti i me bandus e ‘n tute le me caminade?

A pensarghe ben, vegneria el mal de testa, vist che ormai anca mi scominzio a eser veciot, anca se ‘l temp non sembra pasà si veloze, ma l’è en nemico catif, che no’l speta nesuni. Lu el scominzia a corer e no’l se ferma mai.

Disente che finì el militare, l’ha tacà a corer come ‘n mat. Me pareva ieri de averlo finì, ma è za pasà en casin de temp.

Ridendo e scherzando, ho contà 44 primavere e spero de contarne tante altre.

Magari en tanti altri bandus, ‘ndo che podrò svagarme con la testa e viazar con la fantasia, come ho fat fin ancoi.

Ala fin se rientra felizi e spensierai, rinvigoridi da ‘sti momenti. Bisogneria godérsei de pu ‘sti bandus, e ciapàrsene el pu posibil, perchè el temp avem za vist che’l passa senza vardar en faccia nesuni.

Sol el passato l’esiste, come diseva Castelli.

El presente, no.

Perchè quando el penso, l’è za pasà. El futuro, gnanca, perchè el diventa presente e avem za vist che’l presente no l’esiste.

Ma ‘ntel bandus te podi anca arivar a fermarlo en temp e far tipo i cartoni de “holly e benji”, ‘ndo che ‘nten salt, i penseva a 3000 robe e serviva 12 puntate per aterar da ‘sto salt.

Si. .. alor l’è decisamente meio (e pu salutare) poderse tor ‘sti momenti de bandus.

Vedrò de proveder en ‘sto senso, al pu prest posibil. Entant me godo en bandus speciale, ma non a caminar, ma sentà zo su ‘n te na carega sul me pogiolo, che ancoi som strac.

Sempre bandus l’è. Viva i bandus

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento