EL TEMP DELA VENDEMA

EL TEMP DELA VENDEMA

di Cornelio Galas

uva

No pòdo, no pòdo, doman no pòdo:
doman s’én tuti de vendéma.
Se partìva de bonóra la matina,
endòs braghe e camìse da pòch,
quele che zamài le era stràzze.
I òmeni che comandéva, i bòci …
che i dovéva sol obedìr.
“Tàca via da quela bìna lazó,
e no stà lassàr gnent su le vigne”.
I deòti pìcoi che baléva …
en quei busi grandi de la fòrbes.
Su le prìme, se becoléva anca
quei grasìni da le pìche,
ma bastéva sol n’ociàda
per fàrt’ei restàr nel canalùz.
E via, svelti, semper pu svelti,
per no restàr ‘ndrìo dai altri,
e da quel col cassòn per el tratór.
Le man semper pu sporche,
e la spìza per quei moscolìni.
“Dai putèi che zamai vegn sera,
che no se pòl lassar tut a méz”.
El pù bel ‘l vegnìva però dopo,
quando se néva dent ‘l botesèl,
e cich e ciàch, con quei peòti,
come se fùssa en modo per zugàr.
“Schiza, schiza, schiza de pù …
che gh’è zamai pronte, en cà
le frìtole de pomi …”.
Vardo en tratór che va ala cantina,
dove adès gh’è tante machine.
Sì, l’è vera, devento vecio,
ma l’è da ‘n pèz anca mi, del rest,
che dropo sto compiuter
enveze che pena e ‘nchiostro.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento