MASSA CIAS …

MASSA CIAS …

 

di Cornelio Galas

Pù devénto vecio e mem me piàs el ciàs, el casim. El sò se nàsse, de solit, co la spìza de tacàr fòch. E pu envànti nei ani, se passa dala banda dei pompieri, de quei che ‘l fòch i lo smòrza.

Ma no l’è quela so màre … Da bòcia me piaséva – come tanti altri – méterghe mam ale marmìte dei motorini. Per farghe ciapàr quel rumor, quel … ciàs da moto grosse, per dir. Da bocia ne trovévem, de sera, sule banchéte de Caneve a schitaràr e a cantar … magari con qualche bira denór. Ogni tant s’averzéva qualche finestra. E vegnìva fòra … le madòne. Soratùt i madonamenti.

Da bocia se sonéva i campanèi e se scapéva. Da boci l’era tut en zigàr, corer, far monàe.Far pu ciàs che se podéva. Eco, adès el ciàs no ‘l me piàs pù. Pecà che i altri, squasi tuti, i fà ancora come févo mi da bocia. E no l’è sól le moto che scominzia a sgasàr ala fim o prima de la Màza, propri davanti al semafor de Vignole.

No l’è sól i boci che zuga (come zughévo, come gosévo mi neh) de sóto, no l’è sol empizàr la televisióm e scoltar zènt che bèga e che parla tuti ensèma. No, de pù. Te dìsi: via dai gazèri. Ciàpo su le me stràzze e vago en montagna, diaolporco, su e su ancora, pu alt che podo. Dove no se ariva cole machine e gnanca co le jpp, ‘cramento.

Gò provà, qualche àm fà. Te te tòi drìo la botiglièta de aqua. En par de stéche de ciocolata. E sù, osc’ia, ah vòi bem vedér se i me stà drìo quei che vòl far casim. Ale tante te arivi su dove te volévi. Te te mèti còmot. Ah, vèdit che gh’è ancora la pàze? Basta zercàrla, basta far na sudada … me sdravàco come mna vàca al pascol (e la gh’è vizim ala malga, basta copiar quel che fa éla …) la bèla ariéta de montagna, anca la spùza dele boàze la ghe stà giusta en sto moment. Varda che bei colori, i pézi de soto, i mùghi ale alte, toh … quéla lì l’è de sicur na péstola de ‘n cavriòl. El sarà poch lontam.Ho lassà a casa anca el telefonim diaolporco.

Che ancoi no voi sentir nesùni. No ghe som per nesuni. Che bel chi … senza ciàs.
L’è duràda forsi na mezorèta … Piam piam, en quel prà poch soto la malga, vèi sù … de tut. Famée entréghe, anca cole careghete che te monti en do minuti. Per star pu comodi. Po’ en zigamento: “Dai, dai che dopo andiamo a mangiare al rifugio, finisci la coca cola intanto …”. “Ahò, me sembrava più viccino ‘sto posto … comunque nun se paga, ahahahah”.

E dal rifugio vèi zó quatro vestìdi da carneval. I monta le so robe e po’ i taca via a sonar … Odìo, no i sona mal. Ma secondo mi i li sente anca en Austria che no l’è propri così vizina.
“Benvenuti ai suoni delle Dolomiti”, gòsa una che dopo la dìs anca quei che ha méss en pé ‘sta gran bela roba.

Ciapo su le me stràzze. Vago ‘n zó. E ghe digo ala sposa: “Narìa squasi al zimiteri a veder se s’è passì i fiori su la tomba dei mèi … tèi, l’è da november che no ghe dago n’ociada”. La sposa la me varda e la stà per telefonar al neuro (el conosso el numer). “Stà calma, ghe digo: gò sol bisogn de do minuti de paze … forsi lì la trovo”.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento