FAT EN CASA

I vòl seràr tanti reparti de maternità en Trentin? Sì, parerìa de sì. Colpa dela crisi. I deve sparmiàr. E alora, come tanti a so temp i ha finì per averghe su la carta de identità Roveredo come zità dove i è nati (anca se mama e papà i era de Campi de Riva) nei prosimi ani volerà dir che magari i ghe meterà su, soto el nome, nat a … Trent. E magari el vegnirìa a esser fiol de doi de Tiarno de Sòra. Dirè: l’è na monada. Eh no, perché a so temp era vegnù fora casini quando i ha tot via l’ospedal da Riva. E de colp tuti i puteloti novi i è deventai … de zòca arcense. Ahahahaha. Scherzo neh. Tuta sta sbrodolada per dir che mi comunque son nat propri dove sto scrivendo adèss. Chì denter, en sta sala che na volta l’era la camera col letòn grant dei mèi. E difati mi gò su scrit nat a Arco. Ma en Canonica nei registri dei preti gh’è propri su Vignole e anca el nome dela levatrice.

Bom. Nàt a Vignole mi son stà ninà dai bisnoni. Chi en casa, propri chi dove abito ades, gh’era el “cèpo”. Bisnoni, come ho dìt, noni, papà, mama. Zie, po’ altri do fradèi e via desigual coi scavi.

L’era en và e vei de zent per i mistèri da far zo en falegnameria. Po’ de cazadori la dominica. Po’ de siori (l’architetto Camillo Zucchelli, el fra’ Silvio dele Grazie, l’Alberto Susat el pitor che dopo ha sposà la zia Sandra, el sior Monti de la Provincia de Trent, el dotor Colini, el Rico Tambosi, papà de quei che adès gh’à la Ralacarta a Zeole, el dott. Mancuso, el maestro Miorelli e altri) a magnar – se la caza l’era nada ben – polenta e cavriòl, polenta e lever, polenta e oselèti (scampài se l’era nada mal), polenta e cunel (se propri l’era nada mal dal tut).

Mi che ero el pu grant dei fioi son riusì anca a nar via “dala Pierina” (albergo Cattoi) a vardar le prime robe che i fèva en television. En canal sòl. Bianco e nero. Con “Lascia o Raddoppia”. Gnanca l’ombra de cartoni animati. E a dormir dopo Caroselo (al massimo en tochet de Lascia o Raddoppia … ma en tochèt neh).

Me nono Carlèto (tanti i dis che ghe somiglio … sperente no sia per el bever e ‘l fumar, che por om l’è mort a 65 ani de ‘n brut mal ai polmoni, speta che me toco oscia), me nono Carlèto disèvo col so “Galèto” Guzzi el me porteva semper zò al bar delle Grazie. E ghe scapèva semper na caramela oltra a ‘n spizegòt del frà’ Silvio. Mi dormivo tra me nona e me nono. Perché no gh’era ancor la camereta nova. Quela che i ha fat su sol quando è nat me fradèi. Ma po’ son restà lo stess en quela camera a farghe compagnia a me nona Maria quando el Carleto l’è mort. Che al so funeral me ricordo el colonel Italo Marchetti, davanti al bara. De colp l’ha gòsà (e ho ciapà anca na stremìa): “Carlo Galas, prima che le tue spoglie spariscano, ricevi gli onori dei tuoi alpini”. E trac tuti su l’atenti coi sciopi tacài al bràz.

Me nona la me ciamèva “Nène”: l’era el soranome de me zio, anca lue l se ciamèva Cornelio Galas, mort a sedèse ani per en mal al còr che adès i cureria en de na giornada … senza gnanca tegnirte denter a dormir.

Zò bàs, drio la falegnameria, gh’era el posto dei cunei. Po’, tegnui denter da na ramàda alta, verse l mur dela stràa vizin al zimiteri, gh’era i cagni da càza: el Velo e la Selva. E na volta – ma l’ho zà contada – lì è finì anca en cavriol ferì. Che dopo i ha molà, pena guarì. Gh’era anca en fagiano mes mal: ensoma l’era na specie de Castelèr de Trent, dove se porta le bestie malae o malmesse. E l’era i cazadori, pensa ti, a far i dotori. Po’ magari i neva a coparghe fradei o genitori ma entant …

Me nono Carlèto l’era bom come el pam. Ma guai a far gazèri. Na volta m’era cascà dal pontesel na vecia uciarmonica. L’è vegnù su coi tochi de sta uciarmonica e ‘l …me l’ha dati zo per la schena. E guai a dir anca baf. T’en ciapèvi n’altra rata.

L’era grisa a laorar da marangòn anca alòra. Se fèva anca scale longhe, scalìni per tor zò le olive, zavàte de legn, maneghi per pichi, baile e … anca bare. Ma pena i sonèva da mort bisogneva corèr. Perchè de marangoni ghe n’era ‘n giro anca altri. E cossa se ciapèva? Soldi a rate. O con cambiali. O magari en par de colane de luganeghe, farina de formentòn, tochi de rugant quando l’era ora de coparlo.

Ogni tante l me portèva su ala Capana de l’Alpino. E lì la neva de ciopète co la mortadela e ranciata. Che engiazzàde però sentà drio quel “Galeto” e quanti moscolini nei oci.

Na volta però grazie al “Galèto” m’è pasà el mal per na puntura de af. Me nono el m’ha cargà su e via de nar su per Vel. Oh, ala fin, era passà tut…

Po’ se neva zò dai Fibie (soto la chipa, la discarica dela Maza) e che sonàe e che balàde che i feva. E su per Bolignam per i scortoi. E drio al monument ai Caduti a sconderse. E zo en campagna a zugar al balom fin quando vegniva strof.

SE nèva per fonghi fin su al Sass del Conte, sora la Maza. Quanti finferli, quante mazze de tambur, quante brise tra le felzi e quanti fonghi dal sangue soto i pinàti.

L’è propri bel esser stai fati en casa. E adès viverghe da grandi. Anca se ogni tant, se ghe penso, me vei en grop … ala gola. Per fortuna le gòze dele lagrime no le bagna el schermo del compiuter… ma i tasti, oscia, quei sì che spess i deventa umidi.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento