La piòza nel bosch
di Cornelio Galas
La tàca via de colp, a tradimént,
e de colp te te sènti so ‘sciàvo…
tut quel che la dìs ti te ‘l devi far
tut quel che te sènti vèi da quéla.
La pàssa ‘n traméz anca ai làresi,
la sbegòta co tut el foaiàm sóto,
i fonghi i ghe dis grazie, e i bùta,
granzóni e ampomole i fa l’istéss.
Ti te sei mìz, e ‘l to prosàch anca,
quel che péstola l’è zamai pacièca,
la machina l’è lontana dal sentér,
ma me piàs stàr chi, a ciapar aqua.
La vèi zó, piam piam, che caréze,
la bagna i cavéi, e anca tut ‘l rèst,
la làva via tut el grép de l’anima,
e te par, dopo, de respirar mèio.
E dopo me piàs anca pérderme…
‘n sto tich e toch sora la me testa,
che l’è dala tèra che va su ‘n zél,
l’aqua che adés me vei ‘n dòss…
Ah, sì, me la tegno tùta quanta,
me la porto drìo, fim al sugamàm,
e varderò per tera, denter ‘l bagno,
quele fòie morte che gavévo arent.