VITO E ITALO
EL VITO PERINI DA RIVA
E ME PAPA’, L’ ITALO GALAS
Vito Perini (secont da zanca) e Italo Galas (terz, subit dopo)
Ogni tant me domando: ‘n do sarài adès? E me piàs pensarli co le so telàre, entant che i è drio a sbisegàr. Perchè, son sicur, en Paradìs qualcos da far i l’ha trovà. Magari rifar le ciavi de San Pero, giustar qualche porta o ‘l motorìn del deltaplano de qualche ànzol che ha pers le ale.
Un, el Vito, l’era en mago dela mecanica. A la Hurth de Arco el risolveva tuti i problemi. A costo de rifàr en toch de fer, na roèla, per far nar na machina. Dopo? La neva meio de prima. En dì, nela falegnameria de me papà, i operai i ha trovà la giardineta. Quela machina co le marce longhe, le portiere che se daverzeva contro vent (e sbabàm … se no te fevi prest a serarle) ma soratut n’auto larga e longa. Dove ghe steva denter de tut. Pu el portapachi, se sa. Ma cossa ghe fèvela ‘sta giardineta vizin ala bindèla? “Ah – l’ha dit me papà – deve esserghe qualcos che no va: stasera vei el Vito e vedèn de giustarla”.
La matina dopo la giardinèta no la gh’era pu. O meio la gh’era, ma smontada fin a l’ultima guida, come se qualchedun avès zuga al mecano. Me papà e ‘l Vito i aveva laorà tuta la not propri per vardàr tuti i tochi de ‘sta machina. El Vito l’aveva rifàt col torchio de le robe che no neva ben. E la seconda nòt i l’ha rimessa a un. Pu nova de quando l’era vegnua fora da la fabrica.
L’era bel quando el Vito el parlèva con me papà. El contèva semper de come l’aveva trovà el sistema per far nar quel che no neva. E me papà alora el ghe disèva come l’era riusì a far deventar vecie de le seraure che doveva nàr su ‘n porton antico. “Toh, Vito, vàra chì: ho brusà el pàiz, gh’o mes su del granìz e po’ ho brusà tut. Po’ na gratada e de nof … dirèssit che l’ho comprae stamatina dal Righi o che l’è gh’à almen zinquant’ani? Vara, gh’ò fat anca el rùzen finto”.
Quando noi puteloti, se se trovèva zò a Riva, en casa del Vito, l’era na goduria. Perchè te trovèvi zòghi fati da lu che no gh’era de zerto gnanca nei negozi grandi de Trent. Per esempi en dì el Pino (el fiol del Vito, anca lu en mago dela mecanica ala Marine de Zeole) el me dìs: dai che te fago veder el tandem. Nem denter ‘sto garage e … elamadona … zinque bici tacàe ensema. En tandem a zinque. E alora su tuti a pedalar. Anche me fradelot picol che no ariveva ai pedai. Ma tanto ghe n’era quatro che feva girar le rode …
E quando se neva en montagna? El Vito l’aveva fat en “coso” per far el polo al spiedo che girèva da sol … co na bateria dena machina. E a dò velocità, pensa ti.
Quando con me papà nevo su per Trent a tor le misure per i seramenti: eco, l’è sta alora che ho capì che no avrìa mai podù laorar en falegnameria. L’era petenìn me papà. “Alora, quant te dàl lì de largheza?” – En metro e dodese … forse anca tredese. “T’ho dit quant che segna el metro no quel che te pensi ti …” – Beh, alora l’è en metro e dodese … “Giust?” – No, anca en milimetro. “En milimetro pièm o mèz?” Te me capissi ben …
Però lu e ‘l Vito, co ‘sta precision, co sta mania anca per le robe pu picole, no i è mai restai senza lavoro. Anca quando i è nai en pension. E difati el Vito l’aveva smontà el me motorin quando avevo scominzià a nar en giro per el giornale. Dò dì dopo el me l’ha dat nof come prima: “Nèteghe el carburator ogni tant però …”.
Po’ i gh’ensegneva ai zoveni che voleva deventar marangoni, o esperti del tornio … che fortuna che gh’a avù quei boci a averghe do profesori del genere…tegnì da cont quel che avè emparà.
Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.