TRENTINI A L’INFERNO – 5

TRENTINI A L’INFERNO

“L’è tut na comèdia”

di Cornelio Galas

Quinta contàda: Re Lavinto, Tresenga e ‘l làch ròs

 

“Me par che l’órs el gàbia sé”
dìs San Romèdi a metà sentér
alora zerchém subit na fontana
ma chì per l’aqua l’è ‘n gazèr.

Tra fumeghère, fòghi e bràse
ala fim par de sentìr qualcòs
che parerìa quel de tante góze
sì, le vèi propri da quel dòs.

Difàti se vede na vasca granda
e dal de sora …’na pipiarèla
dai dai la n’è nàda anca bèm
mòla pùr a l’ors la so cordèla.

Ma cossa gh’è denter el secièr?
L’è n’óm, tut piturà de rós
Madòna ‘sa falo? Che ‘mpresióm
fa vegnìr endrìo subit l’órs.

Quando sem stàdi ‘n po’ pù vizìni
a quel che pensévem fus ‘n póz
che brut spetàcol, nei nòsi òci
ah m’è restà tut quant sul gòz.
Gh’era sto òm, na corona en testa
soto na specie de gròs rubinèt
Sol che da quel sì aqua vegnìva
ma sol a colpi, senza far nèt.

Perché subit dopo el prìm gèto
da quel tubo marz tacà su sóra
sangue vegniva, sangue davéra
e l’òm de ròs sporch l’era ancora.

Far e desfàr, netàr e sporcar
e la seitéva sta gran penitenza
via le màcie e de nof le arìva
robe da perder no sol pazienza.

Volevo zercàr de darghe na màm
ma quel danà l’ha fàt segn de no
alora entant che vegniva l’aqua
som nà arént: “De ti gnent sò”.

E l’altro, semper mìz e ‘n crós
l’ha ciapà ‘l fià per parlar:
“Vedè sta bela corona sporca?
L’è mia, quando ero zò a regnar”

“Lavinto me ciàmo, ero da Tuém
e tanta tera, castèi gavévo
ma me manchéva sol … na dòna
propri per quela adés patìr devo.

Tresenga: questo l’era el so nome
bèla fiòla de l’ultim re dei Ràgoi
tuti i zerchéva l’us del so còr
ma gnent da far: cagài come bàgoi.

Se penso a quel che volevo darghe
per poderla aver tra i me bràzi
me dago ancora del … gran mona
varda adés quant che ne pago dàzi.

Per farla corta, sta trista storia
ve dirò che ‘n di me som stufà
Ho ciapà su soldài, spade e lance
e via de nare vers ‘l paés gufà.

Volevo sol darghe na bela stremìa
farghe veder chi l’era che comandéva
Ma sta Tresenga envéze ‘sa fàla?
Sul caval co la spada la me minazéva.

E la goséva anca a quei de drìo:
“Envanti tuti, sem pochi ma duri,
no paserà quel li nela nòsa Ràgoi
fènteghela veder, e serè i scuri”.

Mi no so cosa m’àbia ciapà alora
vardando quela dona senza paura
gò dàt en colp al me cavàl bianch
e al galòp è arivà po’ la siagùra.

Tuti zamài morti quei bruti bifolchi
no gh’era pù gnent che no fùs rós
teste taiade, quel sangue nel lach
e quela dona scortèlo, fim che pòs.

Quando ‘l sol l’era drìo a nàr zo
i m’ha portà via, ero for de testa
po’ i ha zercà de sotràr i morti
ché no ghe fus rogne per la pesta.

Ma quel lach semper ròs l’è restà
anca ani dopo, na vera maledizióm
No so perché i l’ha ciamà Tovel
per mi l’è Tresenga el so ver nòm.

Anca per el fato, che sò sol mi
de quela dona che se vede de nòt
l’è propri ela, la dona de Ràgoi
semper en dinòci e col sangiót.

Mi ‘nveze adès som piem de sangue
giust quel che no podo soportar
l’aqua la ‘l tira via ogni tant
ma pò’ de nof quel da desmentegàr”.

Sentì ste parole, da far i sgrìsoi
ho pensà tra de mi a gite pasàde
quando ‘l Tovel l’era ancora ròs
e ‘n quel sangue …quante bagnade.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento