SE TE VOLESSI …

SE TE VOLESSI …
di Cornelio Galas
No stà dìrme gnènt,
se te volèssi, anca ti,
te faréssi robe for de testa,
che gnanca tì forsi te sai.
Próva a pensarghe su,
anca sol n’atimìn …
Méti che te sei embroià,
che se no te fai qualcòs …
oscia … magari te mòri.
O mòre qualchedùn dei tói.
Te devi, se sa, dàrte l’anda.
Mòver el cul, dàrte da far;
e te sei ancora lì enciodà?
Nar che nare, caro mio,
mòverse, dàrse da far …
Da na banda, se te te vòlti,
gh’è ‘l sentèr che porta a cà,
ala televisiòn, al paiòn,
ale to robe comode,
al to èsser en paze, con ti.
Con ti e nessuni altri.
Da l’altra, ‘nveze, i altri,
zènt en pericól, che stà mal,
cje podrìa anca zontàrghela.
E ti ‘sa fat, ‘sa pensìt?
A salvàr la to scòrza?
Che i se ciàva … che i se ciàva?
Massì, te gh’ai resón: sì, si …
no sèn nati tuti eroi.
Propri come quel – l’hat conossù? –
che ‘n mèz al mar
co la nave grossa che nèva a fònt,
el s’era tacà ala casaforte
con denter soldi e soratùt oro.
I è nài zò, tuti quanti ensèma.
Quando bastèva avèrzela
quela cassa maledeta
E ‘embrazàr sol el legn.
Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.