SE TE VOLESSI …

naufrago

SE TE VOLESSI …

di Cornelio Galas

No stà dìrme gnènt,

se te volèssi, anca ti,

te faréssi robe for de testa,

che gnanca tì forsi te sai.

Próva a pensarghe su,

anca sol n’atimìn …

Méti che te sei embroià,

che se no te fai qualcòs …

oscia … magari te mòri.

O mòre qualchedùn dei tói.

Te devi, se sa, dàrte l’anda.

Mòver el cul, dàrte da far;

e te sei ancora lì enciodà?

Nar che nare, caro mio,

mòverse, dàrse da far …

Da na banda, se te te vòlti,

gh’è ‘l sentèr che porta a cà,

ala televisiòn, al paiòn,

ale to robe comode,

al to èsser en paze, con ti.

Con ti e nessuni altri.

Da l’altra, ‘nveze, i altri,

zènt en pericól, che stà mal,

cje podrìa anca zontàrghela.

E ti ‘sa fat, ‘sa pensìt?

A salvàr la to scòrza?

Che i se ciàva … che i se ciàva?

Massì, te gh’ai resón: sì, si …

no sèn nati tuti eroi.

Propri come quel – l’hat conossù? –

che ‘n mèz al mar

co la nave grossa che nèva a fònt,

el s’era tacà ala casaforte

con denter soldi e soratùt oro.

I è nài zò, tuti quanti ensèma.

Quando bastèva avèrzela

quela cassa maledeta

E ‘embrazàr sol el legn.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento