LE STAGION
di Paola Carlin
No ghè pù le stagion de na volta …
Quante volte che l’aven dit e sentù dir dai altri! E me sa che sti ultimi ani gavén tuti reson. No se capis pù gnent, no se sà pù come vestirse né quando far i cambi de stagion en dei armari.
I me fioi i va en giro quatro stagion su quatro con le maiete maneghe corte, le scarpe de ginastica e i calzòti fini che no vanza gnanca su dale scarpe! L’unica roba che cambia l’è na giagheta che i se mete sora, credo en inverno (no se capis pù gnent!!!); barete, guanti, maioni de lana e calzòti longhi no i sa gnanca cosa che l’è e mi me son stufada de comprarghei e tegnirli lì en den caset del’armar! Ogni tant i mete na felpa ma basta che la gabbia el capucio che così i se sente pù fighi.
Per fortuna che ghe la scola, l’hockey sul giaz e el calendar tacà su en cosina che me aiuta en cit a orientarme sule stagion.
Quando ero pù zovena (quindi no parlo de l’altro ieri) le stagion le era come i galantomeni: precise e le feva el so dover! En autun tacava la scola e se pasava abbastanza en freta dale maneghe corte a quele longhe e via via a vestirse sempre pù pesanti.
Dei Santi el feva sempre na bela engiazada e se tirava fora el capòt. E se no se aveva ancor finì de binar pomi a torli en man veniva i diaolini sui dedi da quant che i era engiazadi. De Santa Luzia l’era d’obligo la nef! La ghera sempre e ensieme ai bagigi l’era fazile ciapar en par de guanti de lana se se aveva sbusà quei de l’an prima!
Anca nele vacanze de Nadal la nef la ghera sempre; credo che se no vegniva la nef no vegniva gnanca el Nadal. Oviamente bisognava sempre vestirse ben e meteven le braghe de veludo a costine (strete o larghe) o le braghe de fustagn… altro che giens tut l’an! Meteven i calzoti de lana fati a man dala nona, la canotiera de lana cole meze maneghe, la dolcevita, el maion de lana fat rigorosamente a man, sciarpa, bareta, guanti e oviamente le “scarpe del’inverno”.
En genar l’era sempre fret; ma fret tut el mes, no sol do-tre dì! Talmente fret che se engiazava sempre i laghi e noi neven sempre a patinarghe sora.
En febrar ghera sempre i muci de nef dale bande dele strade e a carneval l’era bel vederla colorada dai coriandoi. Rigorosamente el ventun de marz arivava la primavera con le prime timide fioridure e i primi calori e se podeva molar lì el capòt. La primavera l’è sempre sta la me stagion preferida; la natura la se desmiscia, le giornade che le se slonga sempre de pù, i fiori dapertut, i profumi, i colori…
E che spetacol en april a Susà cola fioridura dei zarezari! Tut bianc come se el fiocas; da restar encantadi da quant l’era bel! Me mama la m’ha dit che la ven ancora tuti ani sta bela fioridura , ma mi abitando a Trent me la perdo de spes.
Con la fin dela primavera e l’arivo del’istà finiva anca la scola e alor eren tuti contenti. Le istà de na volta le era sempre prevedibili: en giugno e en luglio ghera sempre el sol e se el doveva piover el pioveva la not; se propri el doveva piover de dì el pioveva masimo per en dì o doi e po’ el piantava lì; l’era bel calt ma mai stofég come l’an pasà.
L’agost l’era en cit pù fres ma se steva benon. E ghera sempre en mucio de fonghi per i boschi. Ades en istà o el piove per do mesi a fila da no riuscir gnanca a sugarse fora i reumi del’inverno o el ne fa en calt che par de eser en del deserto (manca sol i camei e po’ sen a posto) con na suta che ne fa morir le piante e le verdure en dei orti.
Cosa dovrente augurarne per sto 2016 apena scominzià?
El genar ormai l’è nà e me par che el s’è desmentegà che l’era inverno; el n’ha fati pasar dal frizer al forno come i contenitori dela tupervar! Ma ghe ancora en mes e mez de inverno e ne auguran tut che vegna la nef. Sperente po’ en de na primavera de sol e anca en de en po’ de acqua; en po’ per sòrt ensoma, come en le stagion de na volta.
L’istà la voria calda, che el piova d’ogni tant ma no masa. L’autun che el faga quel che el vol … tanto … AL TEMP E ALE DONE NO SE GHE COMANDA … !