I DI’ DELA PASION

VIDEO6dasB0fXhqTVQbwAhKyfns8oXly-800x450

I DI’ DELA PASION

di Cornelio Galas

L’era na zena, quela sera, senza voia de tant parlar,

gh’era Lu, i so dòdese amizi e anca quel traditor,

l’è stato questo, dopo, quando tuti i era ne l’òrt

a basarlo su na sguànza, fasendo squasi finta de gnent.

A quel segn, i soldài de drio, co le spade e i bastoni,

i s’è butài envanti: “Vei con noi ti che te ciami Gesù”.

Entant l’altro, col cor nela gola, l’ha ciapà su quei trenta schei

“No i voi pu, vei dago de volta, cossa mai ho zamai fat?”

I l’ha trovà, poc dopo, empicà a n’alber e coi oci dal de fora,

ma l’era tardi, quel che l’aveva vendù l’era zà brincà.

Pache, sponzòni, de tut i gh’a fat po’ a quel pòr om:

slimbiàe su la schena, con tochi de fer dentro la carne

e ancora, ancora, fin che no ‘l steva pù ‘n pè da sol.

“Dai che spètit, fa un dei to bei miracòi, fal per ti, adès …”,

soldai romani, ma de fato bestie, i rideva a vederlo ridot così.

Po’ ‘l proces, senza tanti avocati. Che l’era dura trovar la colpa,

fin che pitòst che liberar Lu, en ladro, en ‘sassìn i ha molà.

Entant che qualcheduni volteva la testa e se lavèva le man,

i gh’à cargà adòs la cros. E su per quel dos che no finìs pu,

su tra zent che vol veder come e quant se pol sofrìr,

sol pore done se ferma, suga sangue da quela testa

e zerca de darghe na man en que l’inferno sula tera.

Su fin ‘n zima, dove spetèva altri doi da enciodàr via.

Da na banda en ladron, brut, catif che bestemièva,

da l’altro un pu uman che spetèva sol l’ultim fià.

“Stasera – el gh’à dit Lu – te sarai con mi sul nel zièl,

no sta preocuparte, finirò prest sti suplizi, sti dolori”.

Po’ però no l’ha podù far de ment de vardar per aria:

“Pare, pare, dime perchè te m’hai desmentegà così…”

E lì è vegnù de colp nugole nere, en vent che porteva via tut,

anca i soldai i ha ciapà fifa, e la zent che la corèva a cà.

Lu, che zamai el strussièva anca a arfiàr, l’ha vardà tuti

co la testa finìa sul col. Enveze che acqua i gà dat asèdo scièt

po’ co na lancia i ha provà a sbusarlo: gnanca na goza è vegnù fora

nè de sangue, nè de acqua. E de colp Lu no ‘l gh’era pu.

Quando i l’ha tot zò da la cròs, gh’era ancora ghirli destrani

La l’ha sugà so mama, la l’ha cuertà co ‘n linzòl bianch

e l’ha vardà en su, anca ela nel dubi d’averlo perdù per semper.

Tre dì dopo però l’era voida la grota dove i l’aveva portà

Denter era restà sol fàsse e teli  che se dropeva per i morti

E a noi, caro Gesù, no ne resta che creder, sperar en questo

de nar, dopo, en d’en posto dove ghe sia pu paze,

dove magari poder trovar anca quei che n’ha lassà massa prest.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento