EL SOLER

Stròf, pien de polver e tòchi de fèr

“Stà ‘tento neh, se te vai sul solèr”

E l’era el zòch pu bel de tuti, envèze

nar su a sgàrbiàr en quel rafanàss.

Zòcoi de legn, scanderlòti sèchi

dè colori vanzài da sbianchezàr

e po’ careghe rote, armari averti

mistèri de l’ombrela e prosàchi vodi,

teste de buratini, statuine del presèpi,

materasi sbusài da le so mòle

e sponde de lèti senza la rè.

Ah, l’era quel el paès dei balochi

ogni dì con scoperte mai gualive,

ogni dì con robe diverse da vardàr.

Avèvo trovà, en d’en caltro pù bàs

de na credenza piegada per tera ,

na pila de libri de quei…del do.

I ho leti tuti, dal prim a l’ultim,

anca perché de libri en cà

ben pochi ne girèva.

I gh’ò ancora, nela me biblioteca

Che bel che l’era, alòra, avèrzerli

e ‘nmaginar de far propri de tut.

Come quel che ciapà na stremenìa

po’ l’è deventa pu forte e riverì

anca se l’era propri brut.