EL LIBRET DAI BOTEGHERI

EL LIBRET DAI BOTEGHERI

di Cornelio Galas

L’era a quadreti, de solit grandi. Perchè anca i veciòti i podès lèzer i numeri. Che era suzès dele volte che, scrìti picoi, qualchedùm l’avèva provà a ‘mbroiarli. La parola, binà tut quel che se dropéva l’era semper gualiva: “Ségneme su, valà”. Sol dopo che ‘l boteghér l’aveva segnà se podéva empienìr la spòrtola. E l’era gazèri a casa se vegniva fora che noi bocéti avèm segnà qualche ciùnga. No tornéva i conti, gh’era tant de enterogatori. Te pasèva la voia de segnar anca sol na golia.

Ala fim del més, fènte el vintisète, quando i pu tanti i ciapéva paga, el prim pensér l’era quel de scancelàr quei debiti. Poch o tant qualcòs de quei numeròti, el restéva semper scrit. Ma i ghe fèva, per ricordarse, en bel segn rosso soto. Che così el déva ne l’ocio, quando se tornéva nele pagine endrìo.

Le vedove, quei che gh’era brusà la casa o fàm mal laorando? Per en mès i seréva anca n’ocio. L’alter però ‘l restéva avèrt su quel che i tolèva. Che la carità la nèva bèm, ma miga su tut. E miga per semper.

Tut mal i segneva anca quele robe. Che a so temp qualchedum avrìa dovù pagar. L’era ‘l temp dela ciocolata vendùa a eti. Na fèta sola, su la carta oliada. E da lì tre tochi: varda che gh’è anca to fradèi … Al posto dei detersivi la nona la dropéva la zéndro dela fornèla. E via coi gnòchi de brugne (che bòni co la canèla e ‘n ciodo de garofano), che l’aveva emparà a far, da sfolada, en Boemia.

Se robéva uva, pomi, pere quando l’era la stagióm. E zirése ai Mòri (Pratosaiano) zercando de no ciapàr fusilade a sal nel cul. Poch sora i Gazì gh’era anca i granzóni, le ampomole, le fragolete de montagna. Po’ spàresi de mont, stupacùi, melograni, codogni. Na volta avévem zercà, coi lupoli, de farne anca la bira. Era vegnù fòr na specie de tè amar, tòssech: gnent da far.

Meio le nós, i maroni en costa. Meio le nosèle e fonghi dal sangue da meter sula gradèla, col capèl revers, piem de ài e prezemol. Eco, sti magnari no se doveva segnarli. E nesuni i avrìa mai savù quanti te ne avevi magnà. E na sera n’erem sentìdi siori, come quei che gavéva la televisiom en casa, che no i dovéva vardar el màik al bar dela Pierina. El nono l’era arivà con ‘n grant scatolom. Piem fim a l’orlo de tanta monéa.

“Deme na mam a contarli pòpi … se fà così”. Se doveva far i muciéti da zinque, dese, vinti, zinquanta e zento lire. E tanti casteleti, che così se ripaseva le tabeline, che i finiva tuti a um. Ala fim – fati do conti – avréssem podù torne chisà quante coche cole, budini, torte, na botega entéra.

Ma ‘l nono ‘l n’ha serà subit la gnapa: “Dai tira fora quele zento lire che t’hai mes en scarsela. Vardé che sti soldi i vei dala limosina dela ciesa. I paga così i banchi che gavém fat. Ma ades devo pagar vernìs, lavoro dei operai, la benzina del furgom, el legnam e po’ anca scancelar robe endrìo dal libret dei botegheri …”.

Meio l’era nada quando, per do caréghe e ‘n taolim, l’aveva ciapà na colana de luganeghe. Anca se per magnarle avem dovù strangossàr: “Le deve sugarse bem zo en cantina. Se no, massa fresche, riscè de gomitar”.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento