di Cornelio Galas
“L’è tut …na comedia”
Sètimo tòch: Domenica Targa, che l’ha vist la Madona a Montagnaga
-‘sa fĂ la lì ‘n banda quela pòra dona?
èla anca èla tra questi del Purgatori?
No se dirìa, così a na prima ociĂ da…
che la sia una da meter tra i pecadĂłri.
“Pòra dona, l’è vĂ©ra”, dìs San Romèdi
t’hai propri trovĂ la parola pĂą giusta
perchĂ© l’è stĂ da a so temp abandonada
sia dala ciésa che da giustizia giusta.
Ma và lì, va pur a fà rtela contar sù
la storia de sta putela de Montagnaga
che ancora s’en parla en quel del PinĂ©
de na beatificaziĂłm restĂ da senza paga”.
VĂ go alora, pĂ s lent, senza corer mĂ sa
vers quel costóm piém de sà si e gièra
Ă©la l’è lì, endinociada come ‘n ciĂ©sa
la varda per aria e ogni tant ‘n tèra.
De colp la se vòlta, coi so oci tristi
No la dìs gnent, ma se capìs demò tut
Alora me vei sol do parole dala bòca:
“Vòlela parlar? Le me scusa, som sĂąt”.
Come fus na suora la se comòda ‘l vĂ©l
po’ la se alza da quela so posiziĂłm…
No la ride, no la pià nze, na via de mèz
se capìs che no l’ha pers la devoziĂłm.
“Domenica Targa me ciamo, ero na pastĂłra,
per Nicolò, me papà , sol quel dovevo far
No gh’era ‘n dì, senza laĂłri e strusiĂ de
del rest senza quei no se podeva magnar.
En dì el GiĂ com, ‘n contadìm del me paĂ©s
l’è nĂ tut a pè a Caravagio, al santuĂ ri
da lì l’ha portĂ su ‘n quadro dela Madòna
che i ha mès en ciésa vizim ai do altà ri.
Anca mi, vardando quela Madona benedéta
volevo nà r a Bèrghem, con drio el rosà ri
me papĂ no l’ha volĂą: “Ti te stai a casa”
e alora a le pegore gò dat i so magnà ri.
Ani dopo, arivĂ da zamai vizim ai trenta
ero sola co le me bestie, su ‘n Paludèl
De colp, entant che pensevo a le me robe
pegore e cà vre le scapa, oh Dio che mazèl.
No savévo che far, le era deventà e mate
una ne ciapĂ©vo ma dĂ©se de nòf le nĂ©va…
ho zigĂ ,per gnent, ho pregĂ tuti i santi
po’ ho vist che ‘l zĂ©l bianch se fĂ©va.
En mèz a sta nuvola, bianca, vapór scièt
eco la Madona e piam piam la so vĂłze …
“Te dovrĂ©si nar, ala festa de l’AsensiĂłm
nela ciesa de S. Anna, lì drìo le póze.
Mi stremìa me par de no respirar pù bem
ma quela la sèita a dir cosa dovrìa far:
“En dinòci, prim gradìn, soto a l’altar
dove avĂ© mès el quel quadro per pregĂ r…”.
Così ho giust fat quela sera dela funzióm
entant che le litanìe canteva i paesani
Ma me son trovata, su ‘n fianch piegada
e da dormir m’è vegnĂą coi sogni strani.
Quando ‘l capelĂ m ‘l m’ha svejĂ ala fim
gò contà tut quel che nei oci era vegnù
No l’era ‘n sogno e gnanca stormenimenti:
La Madona ‘l rosari e ‘n brĂ z ‘l so GesĂą.
Dopo de alora altre quatro volte ho vist
quela Madona, e bem, nele so apariziĂłm
e miga sol en quela ciesa su de Sant’Ana
anca a Pralonch, l’ho vista per dalbĂłm.
Ma tuti i preti i me ciapéva per na mata
i disĂ©va che gavevo de zert el malcadĂą…
Gò parla a don Michele, el me confesór
a portarme zo a Trent l’è stĂ propri lĂą.
I m’ha portada a Trent, zo al Bonconsìli
per mesi i ha seitĂ de tut a domandar…
entant ‘n paĂ©s i era zamĂ i tuti con mi
i ha fat en quadro nof, grant, su l’altar.
Vescovi e cardinai, che doveva po’ dezìder
el vintiséi magio i ha lassà far la festa
da tute le val i vegniva alora su a Piné
da magnar e bever i lo metĂ©va ‘n la zĂ©sta.
Som morta che gavévo sesantazinque ani
la Madona l’ho vista anca altre volte
i disĂ©va che i m’avrìa mĂ©s zo en ciĂ©sa
envéze i me òsi i è restà i nele polte.
Ani dopo, me par ai primi de l’Otozènto,
quela ciĂ©sa de Montagnaga i l’ha serĂ da
el quadro da lì i l’ha portĂ a CivezĂ m
dala zent quela porta l’è stada sfondada.
Tut è tornà , come na volta a Montagnaga
ma sol per no averghe en giro gazèri…
perché a Roma i gà dit tante volte de no
ala veneraziom dela Madona coi so zéri.
E sì che tanti lasĂą è stĂ po’ i mirĂ coi
zent malada de colp steva meio de prima
e anca adés i me dìs chi nel Purgatori
che tanta l’è la zent che vĂ su ‘n zima.
Adès som chì, nĂ© fodrĂ da o’mbastìda
che spèto el giudizi per el Paradìs
la Madona l’ha m’ha dit: Tranquila…
che me fiòl per prim el te benedìs”