di Cornelio Galas
“L’è tut …na comedia”
Quinto tòch: Francesco Bartolomei e le brute vózi sul so cont

“Chi èlo – ghe domando al me San Romèdi –
quel lì che se stùpa co le mà m le recie?
PerchĂ© par che no ‘l vòga sentir gnent
come se ghe dĂ©s fastìdi le robe vecie?”
– L’è Ăąm – me risponde ‘l Sant de l’ors –
che de lĂ ‘l nĂ ‘ngiotì de tuti i colori
i voleva anca mĂ©terlo dent en presĂłm…
anca se mai l’ha robĂ en Trentìm i ori.
Se vede che na parola ‘l l’aveva gosĂ da
fato sta che que l’alter l’aveva sentì
De colp ‘l se tirĂ via le mam da testa
e l’ha dit: “Chi èl del Trentìm … tì?”
San Romèdi el gà fat de sì co la testa
e alora que l’Ăłm l’è vegnĂą pu ‘nvanti
“Che piazĂ©r veder ale tante en paesĂ m
en sti posti no se ‘n vede miga tanti”.
Po’ l’ha tacĂ via a contar la so storia
come se ‘l fĂ©s leziĂłm ale scòle alte,
se capìva che no l’era dizĂąm de parole
e co la gramatica no ‘l finiva en palte.
“Me ciĂ mo Francesco stefano Bartolomei
son nat e mort a Pèrzem, en Valsugana
me pare l’avrìa volĂą che deventĂ©s prete
mi envéze gavévo enterés per la gabà na.
Som restĂ ‘n pezòt dai Gesuiti a Trent
po’ zĂł a Padova a studiar lì da avocĂ ….
me pare alora l’è nĂ for propri de testa
‘l m’ha diseredĂ come avĂ©s fat ‘n pecĂ .
Ho laorà a Mantova, ero riverì da tuti
som tornĂ anca a Pèrzem co ‘n me ufìcio
Me pĂ re, por òm, l’aveva cambiĂ idea
‘l m’aveva anca trovĂ en posto …cicio.
Ma ero fat così, névo per la me strà a
tirevo drìt, nesùni me podéva fermà r,
quando la decisiĂłm mi l’avevo ciapĂ da
no restéva pù alter che lasà rme nà r.
Anca quando per comandar quei minadĂłri
che scavéva propri en quel de Pèrzem
i m’aveva dĂ t en mĂ m tut l’ambaradĂ m
no gh’è stĂ gnent da far per stòrzem.
Colpa del Francesco Vigili Barbacavovi
quel canceliér del vescovo de Trent
che ‘n giro de mì ‘l parlĂ©va sol mal
e m’ha tirĂ contro tanta altra zènt…
E via così, a parlar drio la me schéna,
a far creder a tuti che fĂąssa pecadĂłr
ChĂ© no l’era vera, gnent stĂ©va en pè
som semper stĂ sol en gran lavoradĂłr.
La gò chi ancora, chì en sta scarsèla
la letera de ‘n zert Antonio Mazèti
El diséva che gavévo braghe sui òci
e sul cul de drìo envéze i ocialéti.

Ho tut mal ensegnĂ , gavĂą sodisfaziĂłm
Fat libri col me zervèl sempre frèsch
Som stà mì el prim a dir che a Pèrzem
na volta se parlĂ©va ‘l dialet todĂ©sch.
Per sete ani som stĂ anca a zo Ferara
ma anca lì i ha scominziĂ a rugarme…
i diséva che no ero en bom cristià m
e po’ che a nesuni dovevo ensegnarghe.
Anca a Parma i m’ha vist e tratĂ bem
prima de saver cosa de mi se diséva
e anca da dì ho dovù demò vegnir via
fortuna zamai dapertut no la me baséva.
Ala fim a Pèrzem me som trovà ancora
l’aria l’era quela a so temp lasĂ da
Denunzie, zizĂ nie e altro mal parlar
gnanca la me zitĂ l’era mai cambiada.
E così som mort, semper tra i fastidi
quele vòzi e brute robe sul me cónt
Per quel, per no scoltĂ rle propri pĂą
tegno serĂ le recie, chi su sto mont.
Ve prego, na volta tornĂ i ‘n Trentìm
de no dir en giro dove i m’ha mĂ©s
che no sia mai che mi torna a sentir
quel che de dir tanti i s’era permĂ©s.
Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.