di Cornelio Galas
“L’è tut …na comedia”
Tèrz tòch: Gian Dionisio Gardeli co le cià vi che ghe brùsa le mam

“Chi èlo quel disgraziĂ co le mam brusĂ e?”
gò domanda a San Romedi squasi sul stremì.
“Spèta, spèta che l’è longa la so storia
– ha dìt el Sant – va lĂ , dai, scĂłltela tì”.
Me som alora fat pu vizìm, a quel por danĂ
e ho vist cosa ghe féva le bòle su le mam
el gavéva do cià vi ancora róse da le sdinze
l’era quĂ©le che brusĂ©va i dei de que l’umam.
“Pòdel molĂ rli per tèra quei so suplìzi?
o devel sofrìr così per tuta l’eternitĂ ?”
-Ah se l’savĂ©s come le butèria volentĂ©ra
ma anca chi, en Purgatori, no gh’è pietĂ .
E co na fà cia che féva capir i so dolori
l’ha tacĂ via, quel a contarne tut quant
ogni tant el feve dei gesti co la bĂłca …
ma giust el temp per no zigĂ r pĂą de tant.
“Vegnirìa a èser ‘l Gian Dionisio Gardeli
na volta i me conoséva tuti su en Trentìm
comandĂ©va alora l’Enrico, pievĂ m del Tiròl…
col Ludovich de Brandeburgh ‘n zima al pìm.
Vescovi e tirolesi no i se podéva vedér
anca se ‘l papa, quel Clemente quart …
l’aveva mĂ©s su el Mainard, prete da Praga
per méter ensèma a Trent tute le part.
Ma anca quel vescovo no l’è nĂ d’acordi
come del rest quei vegnui prima de él
eh sì che ‘l gavĂ©va anca amizi e parenti
la sposa del Ludovich l’era na Mainardèl.
Fato stĂ che vescovi e preti i ha dovĂą
star ala larga dala Curia del Trentìm
porte serà e, case e castèi anca de pù
guai se i zerchéva de vegnir chi vizìm.
L’è nada envanti così per en par de ani
fim quando è arivĂ ‘l Jacop da Carara
GĂ dat na mam anca alquanti trentini
a far scampar Corado de Teck ne la gara.
Entant a mi, che tanti i me voleva bèm
m’è stĂ dat le ciavi de ‘n sach de castèi
Sol mi ero paróm del Bonconsìli, a Tém,
e ‘n anca a StĂ©nech, i era tuti ai me pĂ©i.
Dale ZudicĂ rie, fim nela Val de Leder,
e su ancoa vers BregĂąz, vers el BanĂ l
mì comandevo, a mi i doveva obedirme
e quei che no lo féva pò i finiva mal.

Ma ‘l Ludovìch no ‘l me l’ha perdonĂ da
e poch temp dopo l’ha mandĂ i soldai
No podévo far alter che quela rendùa
se no volevo finìr coi dèi tuti taià i.
De nòt alora entant che no vedéva nesùni
ho tot stĂ© ciavi dei me castèi ‘n mam
som sbrisiĂ fora dai muri de Trent …
e ghe le ho date a quel brut capitĂ m.
Sì, l’è vera, ho tradì tant la me zènt
ma l’era da prima che con quei tirolèsi
mi aveva zercĂ de nar ale tante d’acordi
per no finir serà en presóm, coi pulési.
Ma no l’è questa la fim de la me storia
come sti foghĂ©ti che me brĂąsa le mĂ m…
El Ludovìch difati propri no ‘l scherzĂ©va
el gaveva entenziĂłm de far alter dĂ m.
Som nĂ su, de bala, al castel de Perzem
dove gh’era me neĂł, sì, el Bonaventura
“Te prego – gò dit – dame le to ciĂ vi
se no te vòi finir anca ti en sventura”.
Ma lù el savéva zà , quel che avevo fat
coi castèi de Trent e dele altre val
No l’è stĂ lì tant a pensarghe su …
el m’ha brincĂ e fat copar lì su ‘n pal.
Fème adès, che la me storia zamai savé,
en piazér che en font no ve costa gnent
diséghe zo, ai me paesani del Trentim
che gò ancora nel me cor quela bona zent.
L’è vera, le ciavi le ho date ai nemìzi
ma sol perche no ghe fĂąssa tanti morti
che pò se ghe pensé su, senza prozèsi
i ha fat en modo che sia tèra per orti.
Po’ l’Ă© svenĂą, quel por Jacop Gardèli
che se sentiva spùza de carne stracòta
L’era i so dèi, zamai tuti spelĂ i …
entant che le ciavi le bruséva de sóta.

Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.