TRENTINI A L’INFERNO

“L’è tut na comèdia”
di Cornelio Galas
OtĂ va contĂ da: L’amor finì mal tra Melisènda e Ludovìch

En gran rumor brut, semper gualif
come se qualchedùm el smarteléssa
‘l vegniva da ‘n sito scondĂą via
no se capìva, pareà na massa spéssa.
E bim e bom, da denter quei muri
e sol per quel nĂ©va zĂł le Ă ze …
e bim e bom, mai na vĂłze cristiana
ma gh’Ă© qualcum? Vegnìm en pĂ ze.
San Romèdi de colp ‘l bĂąta l’ocio
“Ghe ‘n finestrìm, chi ‘n banda”
E tuti alor, vers quel busatìm
anca se l’ors l’aveva pers l’anda.
En quela presóm, demò senza ùsi
gh’era en pòr om,la barba longa
no ‘l stĂ©va ‘n pè, l’era tut òsi
dent senza gnent, en quela conga.
“Vòlel de l’aqua, en tòch de pĂ m?”
fĂ©va empressiĂłm n’òm a sti pĂ si
Ho tirò fòr subit dal me prosà ch
qualcos da zacar che no fus sĂ si.

DovĂ©ve veder come quel l’ha magnĂ
prima coi òci che con le do mà m
tut quel che podéva star en bóca
no gh’è restĂ el temp per dir Ă m.
Quando che ‘l s’è ‘n po’ tirĂ sĂą
le vegnù pù vizìm a quela fesùra
l’ha netĂ la boca cola so barba
prima de parlar de quela clausura.
Ero ‘n conte, su nela Val de Non
no me ricordo pù come me ciamévo
nel me castel, quel nòf de Nà m
ogni dì févo quel che mi volévo.
Na roba sol me stéva propri chi
quei siori de Spòr, vers Terlà ch
na bruta genia, tuti malsaorìdi
nèva pu d’acordi i bìssi nel sĂ ch.
Fim da picola a la me Melisenda
gavévo ensegnà a begà r con quei
Noialtri de Nam sem n’altra rĂ za
ti no sta mai dir né tre né séi.
Anca ala tata gh’era sta spiegĂ
de tirar su quela pòpa polìto
de no sognarse gnanca de saludar
quei che stéva en quel brut sito.
Com’ela stada, come no ela stada
‘n dì ciĂ ma i siori de Belvesìm
“Stasera noi farĂ©ssem na bela festa
dai che se magna, se bĂ©ve bom vim”.
Vestìdi bem sem alora nà i a zena
en quela còrt dove èrem zà stà i
tra ‘n ciacerĂ r de done e guère
me som trovĂ embriĂ ch sech zamai.

L’era tut strof, me gireva la testa
no me sóm acòrt, varda ti, de gnènt
che la putĂ©la tra ‘n bĂ l e l’alter
l’era nada via, de colp, dala zènt.
L’aveva trovĂ , propri a quela festa
ma questo l’ho savĂą stimĂ ne dopo,
en putel dei Spor, quei tant odiĂ i
ah, sol al pensĂ©r ancora ‘l copo.
I s’era parlai, lu ‘l gavĂ©va spiegĂ
“Som Ludovich, i mei i è dei Spòr
castél sempre en bega con to pà re,
ma crèdeme no z’entra col me amor”.
Pianzùe, promesse, bà si e caréze
per no parlar de qualcos de pĂą,
i doi i se troveva de nascondĂłm
fim quando da um tut quant ho savĂą.
L’è sta el Guèrz, dala boca storta
a contarme tuta sta bruta fazénda
e quando gò mĂ©s i soldi ‘n scarsèla
l’è nĂ via de sbiĂ©ch ne la so tenda.
No gò pù vist, dala rabia ero orbo
ho ciamĂ subit tuti i me muradori
e gò fat far, zo soto nele cantine
na presóm picola, senza i fòri.
Lì dent ho fat butar i do ‘namorai
quatro préde e la malta per serà r
gnent da magnar e gnent da bever
i ho lassai soldi, col so amorezĂ r.
Dopo qualche dì, passà da sto fà to
la sposa domanda de la so fiòla
Gò dit: “No so, forsi l’è scapada
col so bel de Spor a tegnìr còla.
Po’ m’è vegnĂą anca a mi ‘l magĂłm
“Cos’ònte mai fat a la Melisenda,
l’era si brava, bela, da sposar
devo trovar qualcum che m’entenda”.
Som nĂ alora da ‘n dotor bravo
che tuti i mĂ li ‘l saveva tratĂ r
“Ah, el dìs, l’è na rogna gròsa
no so che dirte: va te ‘mpicĂ r”.
Co la corda al còl su ‘n scagnèl
ho provĂ tante volte a coparme
no ghe la févo, pianzer e basta
e ala fim volevo sol salvĂ rme.
Ho provĂ anca a butarme de soto
na volta arivà en zima al castèl
ma anca lì, m’è vegnĂą da tegnirme
sì me sentivo propri ‘n cunèl …

Ale tante me som trovà nela ciésa
a pregar Dio che ‘l me castighĂ©s
e dal zĂ©l m’è vegnĂą adòs na tĂ©ga
en fulmine? No so, l’è l’istĂ©ss.
Adès som chi, en sta zèla stréta
sé voi i primi che riéso a veder
bom quel che m’avĂ© mès ‘n boca
e de mi de lĂ dai fĂ©ghe savĂ©r …
DisĂ©ghe che mi son pur ‘n danĂ
e sto pagando giust el me cĂłnt
ma se tornĂ©s endrìo, ah se sa …
no finirìa de zert chi ‘n font.
E che se ciĂ va le beghe tra vivi
che le porta ala fim sol ‘l mal
starìa chi, serà su, ma content
se fussa sta mi copĂ col pugnal.
Quei doi enveze i se voleva bem
no i s’è molai gnanca da morti
e mi chi, come demò m’avĂ© vist
empresonĂ e con tuti i me torti”.
L’era cascĂ , l’om, dala debolĂ©za
l’avĂ©m lassĂ lì: “Toh altro pĂ m”
entant però mi al San Romèdi …
gò fat na domanda, sì da salà m.
“A mi me par che tuta ‘sta storia
qualchedum l’abia zamai scrìta
um che abitéva su en Inghiltera
ma sì anca ti te me l’avĂ©vi dita.
Eco, adĂ©s el m’è vegnĂą en ment
scèspir el nome de que l’artista
Romeo e Giulieta, doi de Verona
tra montechi e capuleti la guèra”.
San Romedi però ‘l scorla la testa
“Sì l’è na storia squasi gualiva
ma quei de scièspir no i è finidi
tra do muri serĂ i, senza salìva”.
Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.
2 risposte a TRENTINI A L’INFERNO – 8