TRENTINI A L’INFERNO – 7

TRENTINI A L’INFERNO

“L’è tut na comèdia”

di Cornelio Galas

Setima contàda: La contessa Dina e la taiòla al Castel Romam

Sém arivài, lì propri sul colmo
de um de quei pontesèi balerini
che vardando sòto, ‘n d’en buróm
sentìm dei zighi come de delfini.

L’è ‘n spianzotàr, par de dòna
e ‘n lamentàrse per el gràn màl
ma no la zerca zent che l’aiuta
pitòst la ciàma el so cavàl.

Al che me fermo, vardo zó meio
sì l’è na dona de gnent vestida
l’è tuta piena de ucie grande
e i bùsi ‘n la pèl, l’è sfinida.

“Cossa fàla lì, scondùa de soto
la vègna fòra da quel … rozóm
se noi podém calmarghe ‘l dolor
de zerto el fém, osc’ia dalbòm”.

En quela la dona, tuta sbusàda
la fa dei gesti co la mam zanca
“Podé vegnir voi chi zó da mi
che no riéso a mover l’anca?”
E zó alora, tegnèndone bem fìs
a quele sparangole de lègn màrz
e zó vers el font de quel buróm
sperando no sia come nel Càrz.

“Ferméve lì, che adés ve vedo
no sté nar oltra, l’è pericolós
l’è da quel bùs, quel del pònt
che ogni tant i me sbàra adós.

Sóm la contéssa Dina de Lodróm
me marì Ettore de nòm ‘l féva
vivévem su al Castel …Romam
da lì Pieve de Bom se vedéva.

Che bel quel posto, sora la val
ero tratada fa giust come regina
ai altri i laóri e tant sfadigàr
a mi tuti i piazéri fim da matina.

L’Ettore, por om, semper ciapà
de chì, de là a far la so guèra
e mi ‘sa dovevo en quel castel,
se non la fim de na gran mezéra?

Me piaséva tant la carne zóvena
anca en tre ala volta nel lèt
ma me stufévo prest del casìm
e alora molévo tuti co ‘n pét.

Sol che quei òmeni, tuti bavosi
dopo i tornéva per farlo ancora
Mi no podévo tirar tant la corda
se me marì el vegniva de bonora.

Fim quando um, de quei dei cavài
‘l m’ha fat veder quel pòz dropà
no gh’era pù zo aqua, sol la bùsa
è basta quela per quei che ho copà.

Gò mès spade, lance e cortèi filài
con tute le lame voltàde su alt
po’ do aseséle pu marze che miga
per farghe far a tuti ‘n bel sàlt.

Dovéve sentir quant che i goséva
na volta finìdi enfrizài de sot
perché, perché, i me domandéva
ma mi no gavévo el me còr ròt.

E ‘l dì dopo, seitévo a far istés
quando dei me piazéri ero sazia
altri zovéni co le braghe ‘n màm
finiva de nof en quela disgrazia.

L’Ettore ‘l savéva, l’avéva vist
quel che mi févo nel lèt e fòra
ma l’era n’om demò vecio e strach
meio far zito per no nar en malora.

Na sera che fevo quel che v’ho dit
con altri tre zóveni finìdi copài
vèi vers de mi dal paés ‘n prete
che co le mam ‘l me fa dei segnài.

Mi me svizìno a quela tònega nera
piena de botoni dala testa ai pèi
e lu de colp che ‘l me la predica
po’ en quel fusìl el mete i déi …

“Adès te narài drita a l’inferno
che chi sem zamai studi de funerài
e anca ti te resterài enfrizàda
per tuti i dì, no la finirà mai”.

Eco la me storia v’ho adés contà
che no so gnanca da dove vegnì
Mi volerìa sol trovar en caval
per nar via da quel che ho cognì.

El me caval bianch, voi l’avé vist?
L’è grant, bèl e ‘l va de corsa
fèghe en bel fìscio se ‘l trovè
qualcos dovrìa averghe ‘n la borsa.

San Romèdi el taséva e l’ors anca
no savévo pù se star, nar o cosa
De zert l’era strana quela del cavàl
ma ancor de pù quela de sta tosa.

Ho fant ala fim finta de zercarlo
quel caval bianch, che la diséva
sem vegnùi piam piam dala ròza
entant la contessa la ne vardéva.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento