TRENTINI A L’INFERNO

“L’è tut na comèdia”
di Cornelio Galas
Sesta contà da: Marco da Caderzóm, la testa taià da che parla

No gh’era mai ‘n moment de pĂ ze
en quei coridĂłri pieni de diĂ oi
Ăąm che pianzĂ©va, n’alter sfrugnĂ
ah che brut veder en tuti i Ă ngoi.
Ma no l’era gnancĂłra demò finìa
quela stremìa ciapà da da prima
che n’altro orĂłr se fĂ©va inĂ nz
squasi no ‘l fus mai ala zìma.
Eco de colp, propri su ‘na zìpa
na testa, sol quela, coi so cavéi
che anca el Sant l’ha dĂ t en colp
pur’bituĂ a quei copĂ i coi cortèi.
I òci serà i, ma la bóca davèrta
la testa taiĂ da la tĂ ca a parlar
na vóze gròsa, squasi stofegà da
e noi lì denòr senza mai fiatà r.
“Mi som quel Marco, da CaderzĂłm
o meio quel che de mi adés resta
fiòl de ‘l Giorgio, cont de LodrĂłm
e de la serva che ha fà t da zésta.
Sì dai, dis’èl pur, en bastardèl
con tanti vizi, e na sola virtĂą
semper en giro a dòne e robà r
ma ero en font al còr come Artù.
Ho ciapĂ tut, propri tut da me pĂ re
el brut carà ter e anca le richéze
sol mi podevo far el bel e ‘l brut
ero ‘l teror anca en mèz a le sĂ©ze.
Ho copĂ mi quel Graziadeo de PelĂągh
e anca ‘l Giani pievĂ m de Rendena
ma sto chì, anca se l’era ‘n cetìm
el s’emboschĂ©va i soldi … che pena.
Coi me briganti, tuti amìzi fedéi,
volevo far mio el castél de Storo
no ghe l’ho fata, spĂ©ssi quei muri
alor de Preore me som tegnĂą l’oro.
En quel castèl, postà a mèza val
la néva de vìm da matina ala sera
e fagiani, ruganti, pronti sul fòch
done da ciavar: quante ghe n’èra.
Po’ quando da lì, pasĂ©va i boteghĂ©ri
dal carĂ©t mèz del so sal l’era per mi
Così l’era la regola per tuti quanti
se no i ghe stéva no i ariveva a mezdì.
Ma de mi se ricorda perfìm i bresà ni
quando gò domandà de dà rme na mà m
la gavevo su coi preti e i tirolesi
e con quei d’an zo ho fat en bel dĂ m.
Ho fat vegnìr anca quei da la Svizera:
“Dai provĂ© a portarme via el castèl”
Che quando i è arivai, propri vizini
ho pensà bem de serà rli dent col cancèl.
E’ vegnĂą su anca i soldai de Venezia
“Vèi con noi a Castelcorn de Isera”
No gh’è stĂ gnent però la zĂł da far
bote da orbi, morti e tut che se sèra.
Ala fim i m’ha ciapĂ , butĂ ‘n presĂłm
e fà t en procés, tut na carnevalada
no i savĂ©va bèm come farme morir …
e po’ via la testa co na scortelĂ da.
Prima però era vegnù da mì en prete
che ‘l me domandĂ©va de tuti i pecĂ i
“Pòpo, gò dit, stame ala larga neh
che de ti nom e ati i sarĂ desmentegai”.
De mi enveze, del Marco da CaderzĂłm
i se ricorderĂ e tant per ani e ani
brigante, ‘sasìm tut quel che volè
ma sarò semper en testa ai me paesani”.
L’ors entant l’era drìo a momolĂ r
“Varda anca ti cosa ‘l gĂ nei denti
E barèa, che vista, na volta vizìm
l’era tochi de carne, tuti fetenti.
Alora quela testa l’ha parlĂ ancora
“No per piazĂ©r, lassĂ© star quel rest
me toca zĂ star chi come na bĂłra
nè via, nĂ© via e fè anca pu prest”.

Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.