TRENTINI A L’INFERNO

“L’è tut na comèdia”
di Cornelio Galas
Quinta contĂ da: Re Lavinto, Tresenga e ‘l lĂ ch ròs

“Me par che l’Ăłrs el gĂ bia sĂ©”
dìs San Romèdi a metà sentér
alora zerchém subit na fontana
ma chì per l’aqua l’è ‘n gazèr.
Tra fumeghère, fòghi e brà se
ala fim par de sentìr qualcòs
che parerìa quel de tante góze
sì, le vèi propri da quel dòs.
DifĂ ti se vede na vasca granda
e dal de sora …’na pipiarèla
dai dai la n’è nĂ da anca bèm
mòla pĂąr a l’ors la so cordèla.
Ma cossa gh’è denter el secièr?
L’è n’Ăłm, tut piturĂ de rĂłs
Madòna ‘sa falo? Che ‘mpresiĂłm
fa vegnìr endrìo subit l’Ăłrs.
Quando sem stĂ di ‘n po’ pĂą vizìni
a quel che pensĂ©vem fus ‘n pĂłz
che brut spetà col, nei nòsi òci
ah m’è restĂ tut quant sul gòz.
Gh’era sto òm, na corona en testa
soto na specie de gròs rubinèt
Sol che da quel sì aqua vegnìva
ma sol a colpi, senza far nèt.
Perché subit dopo el prìm gèto
da quel tubo marz tacĂ su sĂłra
sangue vegniva, sangue davéra
e l’òm de ròs sporch l’era ancora.
Far e desfĂ r, netĂ r e sporcar
e la seitéva sta gran penitenza
via le mà cie e de nof le arìva
robe da perder no sol pazienza.
Volevo zercĂ r de darghe na mĂ m
ma quel danĂ l’ha fĂ t segn de no
alora entant che vegniva l’aqua
som nĂ arĂ©nt: “De ti gnent sò”.
E l’altro, semper mìz e ‘n crĂłs
l’ha ciapĂ ‘l fiĂ per parlar:
“Vedè sta bela corona sporca?
L’è mia, quando ero zò a regnar”
“Lavinto me ciĂ mo, ero da TuĂ©m
e tanta tera, castèi gavévo
ma me manchĂ©va sol … na dòna
propri per quela adés patìr devo.
Tresenga: questo l’era el so nome
bèla fiòla de l’ultim re dei RĂ goi
tuti i zerchĂ©va l’us del so còr
ma gnent da far: cagĂ i come bĂ goi.
Se penso a quel che volevo darghe
per poderla aver tra i me brĂ zi
me dago ancora del … gran mona
varda adés quant che ne pago dà zi.
Per farla corta, sta trista storia
ve dirò che ‘n di me som stufĂ
Ho ciapĂ su soldĂ i, spade e lance
e via de nare vers ‘l paĂ©s gufĂ .
Volevo sol darghe na bela stremìa
farghe veder chi l’era che comandĂ©va
Ma sta Tresenga envĂ©ze ‘sa fĂ la?
Sul caval co la spada la me minazéva.

E la goséva anca a quei de drìo:
“Envanti tuti, sem pochi ma duri,
no paserà quel li nela nòsa Rà goi
fènteghela veder, e serè i scuri”.
Mi no so cosa m’Ă bia ciapĂ alora
vardando quela dona senza paura
gò dà t en colp al me cavà l bianch
e al galòp è arivĂ po’ la siagĂąra.
Tuti zamĂ i morti quei bruti bifolchi
no gh’era pĂą gnent che no fĂąs rĂłs
teste taiade, quel sangue nel lach
e quela dona scortèlo, fim che pòs.
Quando ‘l sol l’era drìo a nĂ r zo
i m’ha portĂ via, ero for de testa
po’ i ha zercĂ de sotrĂ r i morti
ché no ghe fus rogne per la pesta.
Ma quel lach semper ròs l’è restĂ
anca ani dopo, na vera malediziĂłm
No so perchĂ© i l’ha ciamĂ Tovel
per mi l’è Tresenga el so ver nòm.
Anca per el fato, che sò sol mi
de quela dona che se vede de nòt
l’è propri ela, la dona de RĂ goi
semper en dinòci e col sangiót.
Mi ‘nveze adès som piem de sangue
giust quel che no podo soportar
l’aqua la ‘l tira via ogni tant
ma pò’ de nof quel da desmentegĂ r”.
Sentì ste parole, da far i sgrìsoi
ho pensĂ tra de mi a gite pasĂ de
quando ‘l Tovel l’era ancora ròs
e ‘n quel sangue …quante bagnade.

Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.