TASTEL E GRATEL

TASTEL E GRATEL
Ghâera na volta, prima che vegnir fora che la ciocolata la fa engrassĂ r, do matelòti che sâera pèrs ân dâen bosch, dale bĂ nde de Bedolsvèlto, sòra el lach de Pincheghèra (adès se ciama Pin no âl ghâè).  TĂ stel e GrĂ tel, se ciamèva sti do boci pĂŹcioi, scampĂ i ai sòi, na dominica dopodisnĂ r.
E zamĂ i era vegnĂš sera. SĂ mper pu stròf en quela sèlva. Tra pèzi alti, ninzolèri sèchi, fonghi mĂ ti e zigĂ r de bestie strĂ ne. StormenĂŹdi e stremenĂŹĂŹ, TĂ stel e Gratèl no i savèva pu che far, ân do nar. Poâ de colp, comâela e come no ela, i sâera trovai davanti na casòta. Scominzièva a fĂ r frèt e tirèva anche en pèl de vent.
âDai che nèm dènter â dĂŹs el TĂ stel, el pu vecio dei dòi â ne scaldèn demò i òssi, te verĂ i che i ne troverĂ â. GrĂ tel, la putelòta, la stèva su le sue. Ghe parèva, squasi, de far en pecĂ . Lâera na casa dei altri, e no se roba, no se spaca â ghe diseva semper la mama â le robe de quei che no se sa. Tut mal fam, son e frèt ala fin le ha fat en modo che anca la pòpa la se convinzès.
E alora dènter tuti doi ân sta casòta. Scura fora ma anca dapertĂšt. E ân profumo ⌠de ⌠de ⌠âMa âsta chĂŹ â dĂŹs el TĂ stel â metendo el nĂ s su ân taolòn ⌠stĂ chĂŹ la parerĂŹa ciocolataâ. E en quel mènter el spĂ ca âl brĂ z de na carèga. E âl sa en gròss bocòn. âSènti GrĂ tel, senti che bona, pu de quela de ⌠pu de quel che lâè pu bonâ. Zò alora a rosegĂ r. En toch de chi. En toch de lĂ . I ghâaveva le boche piene. I era zamai squasi engosĂ i. âToh, magna questa che mi entant tĂ sto la scalaâ.
A Bedolsvèlto entant i era tuti desperĂ i. âân do sarĂ i, ân do sarĂ i nai ⌠Dio mio che tragedia, dai fè prest che i mòre engiazĂ iâ. Zent de chi, zent de lĂ . Co le pile e i prosĂ chi. ForestĂ i e carabinieri, omeni e done, tuti ciapĂ i. âTi dal sentèr verse l lacghèt de le rane, ti vers la val e ti spetène quaâ.
Nela casòta i boci i era demò tèsi, squasi drio a endromenzarse. Quando de colp, sâaverze lâĂšs e se sente come el pĂ ss de zĂ te larghe. âTĂ stel â dis la putelota â ghâò tanta fifa. E me la son anca fĂ ta adòs⌠â. No se sente altèr nel stròf. Poâ vei fora sto orsĂ t, poch pu grant de ân matelòt. âCossa fè ne la me baitaâ, el dĂŹs co na voze gnâancora da bestia granda. âMâavè magnĂ tuta la cosina ⌠speta mi che ve la fago pagarâ. TĂ stel, che lâèra zĂ lâòmet de casa, el fa finta de esser gròss: âTèi, chi set a parlĂ r cosĂŹta ⌠torna nel bosch che no pol esser questa la to tana. Lâè nel bosch, che le bestie come ti, le deve star, dormir e magnar. Dai va via, lĂ ssene polsar.
Alòr lâorsĂ t el sâè mes a piĂ nzer. Come se i lâavès sgarrĂŹ. âMi no voi far mal a nesĂšni. Dès ve conto perchĂŠ son chi. ZĂ e temp ero con me fradelòt e me mama, lâorsa Daniza. Nèven en giro per sti boschi semper contenti e sdravacai. Sghiramèle, tete da ciuciĂ r, zòghi e le af da spaventar quel temp che basta per robarghe el mèl. Me mama no lâè de sti posti. La vegniria a esser na slovena. I lâha portĂ da chi da lontan. Sol che lâera spaesada. SĂŹ, lâè vera, lâha fat anche qualche dĂ n. En brut dĂŹ i è arivĂ i coi sciòpi. Un el ghâa anca tirĂ . La parèva endromenzĂ da. Ma i oci no lâha pu avèrt. Via, strozzègandola i lâha portada. E da alora no se sa pu gnent. Mi e me fradèl, ne sen persi propri come voialtri. Fin che son restĂ mi sol. Fret, fĂ m sarĂŹa bel e che mort se no avès trovĂ sti do muri de scondon.
Dènter ghâera na vecia, bruta e cativa. La mâha serĂ en de na gabia. E la mâha dat tant da magnar. âQuando te sarĂ i en poâ pu gròss â la disèva stizando soto ân parolòn â te magno en umido, cola polenta de formentonâ. E lĂŹ, nel paròl, sarĂŹa finĂŹ, se ân dĂŹ no ghâaves avĂš fortuna. La vecia, cascando endrè, lâè finĂŹa sul foch e lâha slusegĂ , come la luna. Buta e mola, son vegnĂš for dala gabia e da alora me rangio co âsta ciocolata. En tochet a la volta per no spacar tut. Fin che la dura chi son anca al sutâ.
I boci, a boca averta, no i riussĂŹva gnanca a dir baf. Lontan se sentiva gosĂ r i socoridori. I era vizini zamai, prest lâaiuto el saria arivĂ .
âVe prego popi, no stè dir gnent, nĂŠ, nĂŠ âŚ.tornè a vossa cĂ â. TĂ stel e GrĂ tel, co le lagrime sui oci e âl mocĂŹn sul nĂ s, i è scapĂ i de corsa.
âMa ân dove volève nĂ r che nâè mess tuti en agitaziòn ⌠stasera gnent da zena e subit a paionâ. I boci i ha ciapĂ le cuerte che quei ghâaveva portĂ . Poâ pian pian i vegnĂši zo, dale bande dequel che adès se ciama  Bedolpian. No i ha mai dit de lâorsat. Pu che alter per no ciaparle. Ma anca perchĂŠ quela bestia ogni tant. nei sogni dela not, la i fa ancora pianzer.
Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.