di Cornelio Galas
La pòl èser drìta, reversa, e anca de sbiégh
no n’è dat de saver quando l’è propri giusta
se dìs “che bèla” quando l’è zĂ nĂ da al bĂ©ch
La cĂłre quando s’è vèci, ma no par da zovenòti
chĂ© se vorìa deventĂ r grandi de colp ‘n prèssa
senza magnar polenta, con su ancora i petolòti.
Dele volte te par che l’inferno ‘l sia ‘n tèra
te scirà chi, te tiri en bà l Dio, anca la Madòna
come se fussa colpa de lori tuta la to tiritèra.
Sol da ‘namorĂ i se varda meio i fiori, la luna
basta poch per stufarse de basi e svoltolamenti
l’amor fals e gnèch prest el sbalza dala cuna.
Anca a quei che bem sol sa serà r le so scarsèle
ghe ariverĂ ‘n brut di, quela bruta coriera nera
no serve gnanca el biliét, tut resta sule arèle.
E se del mal, da vivi, s’è seitĂ a far ai altri
quel a l’obit i penserĂ ,pur disèndo ‘l contrari
perché coi soldi quel resterà , anca dei scaltri.
No sta domandĂ rte, mai, fim che sei a sto mondo
quanti ani te gĂ i ancora da sfrutar la to vita
pensa che bèl envéze zugar ancora al zirotondo.
Tira dent l’aria nei to polmoni, senti che bòna
dropa i to òci, là ssa star tuti quei telefonini
no stĂ vardĂ r da ‘n bus, lĂ ssa pur che ‘l sĂłna.