SAORI, EL TONCO DE PONTESEL

Prima de spiegarve cossa che lâè e perchĂŠ âl se ciĂ ma cosĂŹ, ve digo subit quel che ve serve, che se ve manca qualcòs almèn podè nar a binarlo ensèma. Alora, per quatro che magna: dozentozinquanta grami de spezatĂŹn de rugĂ nt, altretanti de spezatĂŹn de vedèl, zentozinquanta grami de spezatĂŹn de manz, âna luganèga fresca, zinquanta grami de lardo, zinquanta grami de panzèta ânfumegĂ da, do cuciĂ ri de farina, mez litro de brodo, en bicièr (grĂ nt, no de quei per la sgnĂ pa) de vin bianch, sech. No lâè finĂŹa â ve lâavèvo dĂŹt che magari ve manca qualcòs neh⌠– dropè anca en cuciĂ r de concentrĂ de pomidoro, en ramèt de rosmarĂŹn, ‘na zĂŹgola, qualche fòia de salvia, zinque bache de zinèver, oio del nòs, buro, sal e pevèr. Ghâavè tut? Entant che metè a um tuta âsta roba ve spiego perchĂŠ el se ciĂ ma tonco de pontesèl.
Alòra, entĂ nt â ma âl savrè â el pontesèl vegnirĂŹa a esser el pogiòlo, el balcon. E âsti ani, sul pontesèl ghâera anca ⌠el cesso. O meio, qualcòs tacĂ fora dove se propri la scapèva en pressa (o de nòt) se podeva far i so bisogni senza narâŚen mez al prĂ o al bosch. Fato sta che âna volta â i dĂŹs â al nòno ghâè scapĂ da pissĂ r (e quindi de nar sul pontesèl) propri quando sul taòl era arivĂ el âtoncoâ. Tanta lâera la fam alòra che quando el nono lâè vegnĂš de voltaâŚla nona lâha dovĂš en pressa e furia butarghe zo nel padelòm el brodo e altro per slongĂ r el toncoâŚ.zamai quasi finĂŹ.
E adès vedèm come farlo. Lâavrè capĂŹ no, lâè na specie de spezatĂŹnâŚda slongĂ r per far veder che lâè tant (e bom, se sa).
Ciapè entĂ nt el lardo, taiĂ su fin fin (ma entant che contèvo la storiela del pontesèl âsa avè fĂ t? Dai, taièlo su fin adès demò âsto lardo che lâè longaâŚ). Metèlo en de âna padelòta con en fĂŹl de oio, poâ anca la zigòla (lâavè taiada fina fina neh anca questaâŚ) e lassè che tut sâendòra. Poâ con en mestòl coi busi tirè su la zigòla, fasendo sgozĂ r lâoio nela stessa padelota dove el lardo entant el se sarĂ colĂ . E metela â la zigola â en banda, su ân piĂ t. Zò nela padelòta la panzèta enfumegada taiada a dadòti e subit dopo i tochèti de carne (prima magari dèghe âna spolveradĂŹna co la farina). E fè rosolĂ r tut. MisciĂ r demò ogni tant se no se tĂ ca zò tut. Eco, quando ve par che squasi ghe senâŚlâè lâora de sal, pèver, rosmarin, salvia, bache de zinèver. E adès podè butarghe denter anca la zigola. Poâ el vĂŹn. Ociò che âl sfritega. Lassè che el fum (sentĂŹ che bòm odòr?) el vaga per so cont e zò anca en poâ de brodo (che penso avrè capĂŹ de far primaâŚ). Vers la fin, quando ve par zĂ de magnar coi oci el tonco prima che ariva el nono dal pontesèl, denter i tochèti de luganega fresca.
Entant che ciĂ pa colòr la luganega (oh, òcio che no se brĂšsa tut) fè tostĂ r en de ân padelĂŹn do cuciari de farina co na nòs de buro fin che la farina la ciĂ pa el colòr dele nosèle (maĂšre, no quele verde oscia), Poâ, co ân dĂŹen colĂŹn el pomidoro e ancora en poâ de brodo, ensoma dovè filtrar sto condiment⌠Misciè miscièâŚ.lassèlo polsĂ r nâatimin. E ghe saressenâŚmeio però se senza spetĂ r el nono entant avè fat anca âna bela polentina da pociarghe denter, da âtoncargheâ denter, capĂŹ come?
El vin da bèverghe drio? En bon Chianti, en Terre di Franciacorta rosso, dĂŹs quei che se nâentende. Ma ve dirò che en Mòri vecio, en cĂ bernet no lâè che i ve lĂ ssa la boca strana.
Â
Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.