QUELE VECIE SGRINGHENAE

CHE BEL CHE L’ERA SONAR PER … SOGNAR

Come l’era bèl sonàr la chitàra su le scale vers el solèr. No ocoréva microfoni, altoparlanti, baterìe varie. Sòl a ‘n cordàr el tut, col mi cantìn, te paréva de esser su ‘n palco. E quando me son comprà l’agegio che tei su, davanti ala boca, l’armonica, e quando ogni tant se deva ‘n colp ala cassa per far na specie de basso, e quando se podéva registrar, col Gelòso, ste sgringhenàde …

Come l’era bèl emparar per so cont le canzóm. Zercando de ‘ndovinàr i acordi. Dropando i sete, le diminuìve, i pù, i diesis e i bemòle quando propri no ‘n se ghe vegnìva fora. Ah l’era come aver vint ala loterìa quando na canzóm la vegnìva de colp, bèla, no come quela vera, ma dai, squasi.

Come l’era bel far i fighi su le banchéte a Caneve, o ‘n spiagia a Riva. O anca su ‘l Stìf, poch prima de la Cròs. Entànt che ‘ntorno gh’era quei che con quele sonàe, se slimonéva. O a Limón, dove i te déva desemìli lire e béver quel che te vòi. Ma me racomando, neh, anca qualcòs che ghe piàsa ai cruchi.

No l’era bel, envéze, quando l’amico, quel ghe avéva ciapà ‘n prest el furgon dal papà eletricista, de colp no ‘l se trovéva pù. Po’, ale tante, l’arivéva, con noi al frét, pieni de pàchi e pachéti sula schéna, voia de nar sol a dormir. E toh, l’era spatuzzà. Come quela biondina che la n’aveva domandà, sul tardi, de cantar i pinch floid …

el Cornelio

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento