Quel lezér vent profumà

di Cornelio Galas

 

‘sa gàt nòno,che no te parli…
e te ridi, te piànzi da per tì?
L’è come se te pensési a vergòt
de bèl, ma che po’ làssa destràni”.

 

“No l’è gnènt, popà, stà calma,
forsi ancòi ho bevù de màsa,
ma va’ a cà, và da … to màma,
che dopo me pàsa, e vegno da voi”.

 

La neóda, alora, tòta la borsa,
fàt ciào co na màm, la core via,
ogni tant la volta la testa endrè
sol per veder se ‘l nòno l’è lì.

 

 

El Carlo ‘ntànt, tirà fòra ‘l fazolét,
‘l fa finta de sofiàrse ‘l nàs.
Ma l’è i òci che de sficóm nèta,
da quele gòze che sà come de sàl.

 

 

Làgrime gualive propri a quel dì,
quando no l’avrìa volù pù parlar,
perché no vegnìva gnanca na frase,
una che fussa, senza bestemiàr.

 

 

Lù no ‘l vedeva alter che èla,
quela putèla fiola dei boteghéri,
quela conosùa giust a la festa,
tra bali, musica e tanti gazèri.

 

 

L’era, la Maria, la pu bèla de tute,
e anca se no l’era vera, l’era così,
perché se sa, quando s’è còti …
anca ‘l forno zamai dà sol el fresch.

 

‘l la spetéva, anca tut el dopodisnàr,
po’ ‘l ghe diséva: “Pasèvo da chi…”.
Ela la zughéva a tiràr per la stràa,
la se voltéva, però …”l’ònte pèrs?”

 

 

Dai e dai, na màm, dóe, en bàsét,
i era finìdi enséma de pù spés.
No gh’era dì, ala fim, senza lóri,
semper de dì, demò, da bravi bòci.

 

 

Na doménega, dopo la messa granda,
gh’era stà en paés la loterìa …
el Carlo, no l’era mai stà fortunà,
ma quela volta gh’era stà ‘l miracol.

 

 

Ciapà quel zest, piem de robe bone,
l’era squasi sbrisià, lònch dirènt,
massa la pressa, en gambe e bràzi,
de nar da la Maria, tut content.

 

 

El gh’era finì ‘ndòs, come ‘n tamàz,
che l’era cascada dala so caregòta,
e po’ le bóche no le se moléva pù,
“Ne varda la zent” -“No m’enterèsa”.

 

 

Da quela volta i seitéva a basarse,
per no dir de altri svoltolamenti,
“Sat che ‘l Mario el ghe parla?”
“Ma dai, a quela dei boteghéri?”

 

 

I era deventài tuti dó tacaìzi,
come ‘l mèl se ‘l finìs su le mam,
lù ‘l stéva ore, dopo, a snasàr,
per sentir quel profumo nel vènt.

 

 

Na matina de april, l’era primavera,
quel paradìs l’è deventà inferno.
“Ciao Carlo, no ne vedrém pù …
le valìs le è pronte, nem en Mèrica”.

 

 

“Ma come, ma come, t’el dìsi adès?
E se và i tòi, devit nàr anca tì?
Mi senza ti valo men d’en zentèsim,
la me vita adés la pòl anca finir”.

 

 

I s’era abrazài, tra lagrime e zìghi,
po’ i la ciaméva: “Maria ‘n do sét?”
No gh’era zamai pù gnent da far
la Mèrica, la Mèrica contro la fàm.

 

 

L’era restà lì, fermo, come ‘n sàss,
entant che la vegnìva fòra coi sói,
l’aveva snasà l’aria,semper de pù,
fim ch’era ‘riva quel profum bòm.

 

 

E l’istéssa roba, ghe capitéva lì,
tra quele piante de nof gelsomìm.
“Nòno, varda che te gài i òci róssi”
“No l’è gnènt, tut colpa del gerìm”.