Quando se mòre …

QUANDO SE MORE …

di Cornelio Galas

morte-700x522
Che ‘n sàt po’, de quando te mòri?
Doman? Stasera? Da chì a ‘n par de mesi?
O forsi tra qualche, tra qualche an?
Che ‘n sàt de quant te pòi godérte
sta vita che no se sa quando la finìs?
Massì, mèti via soldi, soto ‘l materàs,
massì meti nel cassetìn tuti i to sogni.
En dì el colpét de tóss, strani …
le lastre che no dìs gnent de bel.
Te scomìnzi, alora, a pensàrghe …
madòna, madòna: me sà che moro.
Te scomìnzi (sol alora?) a dirte:
“Bisogna che faga tut en préssa,
no pòdo nar via senza che …”.
E l’aria che te respiri l’è en tesoro,
e quel che i oci i varda no l’è da perder.
E quel che te tochi, te snàsi …
tut deventa, de colp, de pù, de pù.
Te piaserìa veder tut quant el mondo,
quel soratùt che no t’hai mai vist.
Te voleréssi dir sol le robe vere,
quel che te pensi, quel che te sai.
Po’ i te mete en d’en lèt, da sól,
ariva ogni tant anca quel prete.
Te i sénti, dal de fòra, quel che i dìs,
sotovóze, per no darte penséri …
Gh’è zènt che zamài, parla de l’òbit,
o de sistemar, col notàri, le robe tóe.
Gh’è quei che fà finta de pianzer,
che mai, mai, i t’ha soportà.
Dòne che t’ha volù ben, pu de la sposa,
che no le pòl gnanca carezàrte …
E po’ le flebo, la morfina, le ‘nfermiere,
col medico che scorla la testa,
senza farlo tant a veder.
Te arfi, te zerchi, fin a la fin, l’aria.
Te alzi quel bràz pien de fìli e garze,
no te sai pu gnanca ti ‘sa suzéde,
cossa te sei, cossa te podrai esser.
De colp, en slusór strano, grant, bel,
come se ‘l zél el se fùs avèrt …
Un che te sèra i oci, ma ti, ma ti …
quela luce te la vedi l’istéss …

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento