QUANDO GH’ERA LE MASERE

Cossa èrele ‘ste màsere? Ghe n’era tante nela Busa, disènte tra Riva e Arco. Le pu bele, le pu grande le era a Bolignam. No volerìa dir vacade ma màsera vol dir el posto dove se mete a masèrar, a secàr, a mauràr, a meterse a posto qualcòs. No a smarzìr neh. Perché en quei casermoni alti i tachèva su el tabàch. Grosse foie verde de tabàch. Che fin ai ani sessànta ghe n’era de col de tabàch nele campagne dela Busa. Con quel strano odòr, con quel no so ché che spizeghèva la lengua se te metèvi ‘ste foie en boca. Tuta n’altra roba da le fòie de menta o da quele del rabarbaro. En spizegàr diverso da quel de le ortighe. E anca dale zigolète che vegnìva su coi su bei ciufi denòr ai murèti

‘Na volta, piam piam, sen nai dènter de not en una de ste màsere. Maravèa: tute ‘ste fòie de tabàch tacàe su co le corde al plafòn. Quele samài seche zà pronte per deventar zigarèti o toscani. Oh, avèn provà a farne toscani co tut ‘sto ben de dio. Ma che tòs, che tòs ‘cramento. E no se podèva dàrghe la colpa al temp, ala stagiòn: l’era istà. El dìgo adès, sicur che tut sia stà zamai desmentegà dai carabinieri: son stà mi, co altri boci, a robàr quel mez quintàl de corde de la màsera che gh’era vizin al Moiola. Avèn fat le rè per le porte dove zughèven al balon. I portièri i parèva dei tòsseghi: oh, l’odor de tabach no l’è mai nà via gnanca dopo averle sbianzàe dì e not, gnanca dopo averghe butà su chili de borotalco robà ala nona.

Adès en quele màsere, a Bolignam. Gh’è tante case Itea. Saràl nà via l’odòr de tabach?