PIOVELO DEMO’ ANCA LI’ ?

di Cornelio Galas

Sul Coriér de la séra gh’è spés ‘n francoból de artìcol (“Cronachette” el titol) de Paolo Di Stefano. Bèm, en poche righe se léze quel che ‘l giornalista l’ha scoltà en giro. Anca senza voler scoltar. Nel senso che l’è zènt che parla a alta vóze, soratùt col telefonìm. E ‘n vèi fòra de bèle, de tuti i colori … da rider ma anca da pianzer, se sa.

L’è strani però che propri quando per quela che i ghe ciàma pràivasi dapertùt zamài bisogna firmàr en sàch de carte, tanta zent la ghe fàga savér i so misteri a tuti en stràa, en piàza, en pizeria, sula corièra, ensóma, a l’avèrta.

E no l’è sol en lechét dei vèci. Anca i zóveni i gòsa en sti trabìcoi. Ah, zà che parlém de veci, ve conto cossa che la féva me pòra nòna Maria quando la telefonéva ai parenti. Se se tratéva de so sorèla Ida, da Arco, la parléva disènte squasi normale. Se envèze la dovèva parlar coi neói de Bolzam, la goséva … tèi, i era lontani nessì.

Forsi l’è per sto motivo che tanti veciòti (ma anca i zóveni, come dit, no i è da mém) i ziga ancora adés nei telefonini. Fato stà che – anca se no te vòi savèr i afàri dei altri – te tóca scoltàr … e far finta de gnènt.

Mi sóm de quèi vegnùi su col duplex e ‘l telefono, gròss, tacà al mur nel coridór, propri denor ala cosìna. E alora, quando telefoneva le morosòte … se dovéva dropàr el codice segreto. Ensóma tut en giro de parole per dir che ne saréssem trovài prima de zéna ale solite banchéte de Caneve …

Adès che no ghe sarìa pù bisogn de ste robe scondùe, che basterìa ciapàr su le so stràzze e ‘l telefonìm e nar dove nesuni te pòl sentir, eco adès enveze l’è tut en ciaceramento anca su robe che dele volte le te làssa coi cavèi driti (se te i gài ancora).

Per dir (no digo dove e chìe per carità) qualche dì fa ero ‘n d’en ristorante. Vago fòra a fumar na cica e gh’è en gròp de boci tuti tacài al telefonim. Un de lòri el fa: “Bèla la sorela del (), propri bela, con quela boca che … squasi ‘n dì ghe salto adòs per veder la reaziòm …”.

N’altro, ‘n d’en bar: “Ah ciao (boca empastada), sì sì, no so … l’è che mi e ‘l () avém zamài tirà ‘l col a oto bire … tei, no trovo pù ‘l me motorim … (rut) …. ah scolta, e se vegnìssi a torme … disente tra mezora dai che ‘ntant ne fèm l’ultim spritz …”.
Oh, vera neh. Gnanca na parola enventada.

Ma sti chì, te dirài, l’è bòci. Tuti chi mem chi de pù avém fàt le nosse. Va bem. Nèm su co l’età. Gh’è alora el pu figo de la val. Tut tirà, giaca e cravata che se vede che l’è ‘n rapresentante zà da lontàm, da zento metri dai. Bém sto chi el magna en toch de piza co la mam, el tei co l’altra el telefonim e tra ‘n bocom e l’alter, olter a risponder el varda anca el compiuterìm sul tavol. L’è semper agità: te diréssi, gnanca el temp per nar a pisàr. Ti te sei lì ‘n banda e dopo ‘n po’ te vei anca a ti l’ansia. Che te vegnirìa la voia de dirghe: “Scolta, te compro mi qualcos del to ambaradam basta che te la mòchi lì n’atimim de sderenarte”.


N’alter esempi? Quel che è stà apena molà da na dona. Fasèndo ‘l nome de sta chì el tàca via de solit cosìta: “Quela stronza … ma te me capìssi bem … con tut quel che ho fat per ela … e zo e zo tut quel che l’ha fat, anca racomandaziom. Po’ ala fim, sol ala fim, te capìssi che quela l’era l’amante. Che lù l’è sposà e la spósa no la sa gnent. Prima de smorzar el telefonim però ariva ‘l làz per quela che se capìs l’è al telefono. “Scolta, che ‘n dirésset stasera de nar a magnar qualcos ensema?”.

N’alter esempi: quei che deve meterse d’acordi su dove trovarse. “Ciao, som chi a () ti ‘n do sét? …Ah, ho capì, ma alora zamài ho pasà via quela stràa … ‘sa faga, te speto chi o vegna de volta mi? … Ah, no so, speto che domando chi dove che sóm …”.


I veciòti, disénte, i è men malmostosi. Però en compenso i la tira pu longa. En dì uno el m’ha copà a forza de far nomi. “Perché sàt, la Ana, che vegnirìa a esser la nèza del Fausto, sì quel che abita en costa al paés, eco brava, el marì dela Ida Gigèla, eco la Ana, che te sai no che l’ha pers el marì do stimàne fa no, sì el por Gino dei Gaburi, ma dai che t’el conosévi, che el vegniva a esser el fiol del Massimo Peràt … che dopo”.

Finìsso co na telefonada sul temp che m’ha fat pianzer dal rider. Na veciòta la parla al telefonìm subit fora na botéga de Arco. “Tàsi che ho lassà a cà l’ombrèla. Com’ela lì da tì, piòvelo?”. Se vede che l’altra la ghe dìs che anca ela l’è a Arco. E alora: “Sì, ‘l so che te abiti a Arco, vers l’ospedal, ma mi som propri en zità, vizim a la ciésa neh?”

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento