Pascuéta
di Cornelio Galas
La vèi, ma varda tì, semper de luni,
e giust dopo la Pascua del dì prima,
la matina la serve per la digestiĂłm
de quel che s’è butĂ zò de domenega.
Po’, de solit, se vĂ fòra dala porta,
per en giro a veder come stĂ i altri.
PerchĂ© tuti, a PascuĂ©ta i è cosìta…
encoconà i, con poca voia de vanzaròti.
Envanti e ‘ndrio, senza saver perchĂ©,
de chì, de là , e domam se va a laorà r,
en su ‘n zĂł, fim che osc’ia vei fĂ m,
e alĂłra se se trova tuti nela pizeria.
Propri lì, toh, gh’è anca i do suoceri,
e quei amizi che mal se n’è parla tant,
e varda en banda: gh’è chi el GiovĂ ni,
che ghe devo dei soldi da l’alter am…
Nadal coi tòi, a Pascua con chi te vòi,
ma nesĂąni che Ă bia mai dit la veritĂ
su quel che te pòi far, en stà giornada,
se non nà r fòra de cà , senza stì gazèri.
E che dir del Berto, per tuti ‘n sĂ©mo?
L’ho vist cola zĂ pa, nar ‘n campagna.
Ghe fago: “‘sa fĂ t ancoi vat a vangĂ r?”
 ‘l m’ha vardĂ mal, empizĂ ndo na cica.