PASCUETA

Pascuéta

di Cornelio Galas

La vèi, ma varda tì, semper de luni,
e giust dopo la Pascua del dì prima,
la matina la serve per la digestióm
de quel che s’è butà zò de domenega.

 

Po’, de solit, se và fòra dala porta,
per en giro a veder come stà i altri.
Perché tuti, a Pascuéta i è cosìta…
encoconài, con poca voia de vanzaròti.

 

Envanti e ‘ndrio, senza saver perché,
de chì, de là, e domam se va a laoràr,
en su ‘n zó, fim che osc’ia vei fàm,
e alóra se se trova tuti nela pizeria.

 

Propri lì, toh, gh’è anca i do suoceri,
e quei amizi che mal se n’è parla tant,
e varda en banda: gh’è chi el Giovàni,
che ghe devo dei soldi da l’alter am…

 

Nadal coi tòi, a Pascua con chi te vòi,
ma nesùni che àbia mai dit la verità
su quel che te pòi far, en stà giornada,
se non nàr fòra de cà, senza stì gazèri.

 

E che dir del Berto, per tuti ‘n sémo?
L’ho vist cola zàpa, nar ‘n campagna.
Ghe fago: “‘sa fàt ancoi vat a vangàr?”
 ‘l m’ha vardà mal, empizàndo na cica.

 

“L’è Pascuéta dai, ‘n do vat osc’ia?”
E lù, co na mam  me manda a quel paés:
“Mi ‘l conosso bem ‘l calendari,
ieri no l’era Pascua, ma ‘l prim de april”.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento