MI SE FUSSA DIO – 2

Ah penséve che la fùssa finìa … enveze no,

sicóme son Dio fàgo quel che vòi, digo quel che vòi,

fàgo anca mili puntate de sto tormentón, se vòi.

E a dirla tuta, ghe n’ho proprio tanta vòia.

Ho apena vist che avè fat le votazion en Trentin,

e che pochi è nà demò a votàr per i Comuni,

anca de quei che vedo semper en ciesa, tra l’alter.

Che dirve: fè ‘n po’ quel che volé, tant, ala fin

sé tuti gualìvi, né tuti da san Pero a domandar

per piazèr de nar en Paradis.

E che goduria, scuséme el pecà, vedér anca

zent lezùa, piena de soldi, en politica da ani

endinociàrse, domandar favori

che se sa, chi da noi no se pol pagar coi soldi,

e gnanca entestàndo condomìni.

Dovrésse vederli sti benestanti, cristiani sol

perché ghe convegniva a ciapàr voti.

Dovrésse vederli come i se scapèla,

come i deventa bravi, boni, calmi e tranquili,

senza quela facia da cul, quela boca de travèrs,

senza gnanca dir: “Voi no savé chi che son mi”.

Pòdo dirve na roba che forse me fiòl no l’ha dit?

A mi i rufiani, quei che tòl en giro la zènt,

quei che dis na roba e ne fa n’altra,

propri i me stà, i me stà … no pòdo dir dove,

son semper Dio, quel che sa tut, gh’è dapertut

e che ha fat le legi pu giuste che ghe sia …

Sì, anca a mi ogni tant le me gira, perché diséntelo

a chi elo che no ghe narìa de travers la zèna

vedendo che fin che ha fat quel che t’hai mess en pè?

L’inquisizión, le done brusàe perché credùe strìe,

le crociate che adès ve vei de volta coi enteressi,

preti che violenta i boci, suore che canta en television

canzon che no le sa gnanca cossa che vol dir.

Dele volte me vegniria voia dal bon de mandar zó

fulmini e saéte, de brusarve tuti quanti, en fòch sol.

Po’ la madona, me fiol e ‘l spirito sant i me calma:

“Dai – i me dìs – dai che stasèra se magna el pèss

Se no i bàsta per tuti to fiol el li fa deventar de pu …”-

Ma credéme, la ghe se vol pròpri tuta a soportarve,

l’è squasi come se dei fioi i ghe disès su a so pare

dala matina ala sera,  che te podevi far questo,

che te podevi far que l’altro, che l’è colpa tua

sol tua, Dio, se adès son finì nele miserie.

V’avèvo lassà el lìber arbitri, la libertà de pensar,

de scriver, de far quel che voléve … a pàto

de rispetàr quele dése regolete che gh’ò dàt a Mosè.

No copàr, no robàr, starghe drio ai vossi vecioti, no farve

massa seghe, no ciavarghe la dona al vos amico, rispetarme

n’atimin, vist che v’ho mess mi al mondo, nar a messa almen la domenega

e le feste, oscia, no me parèva de aveéve méss massa ligàmi.

Se savèsse quel che ho pagà e pago ancor de Iva per ogni

Vòssa sàgoma … se savesse quel che spendo al més per farve

arivar l’acqua, el calt dove l’è fret, l’aria per respirar …

Ma tanto el so, a voi v’enteréssa star ben subit e tant,

al dopo no ghe pensé, se ciàva disé, sarà quel che sarà.

Po’ però quando arivé sul bachetón … deventè agnelòti,

pianzè, domandè compasión. No, basta, me son stufà.

Penséghe prima diaolporco  … anca a Dio, scuséme neh,

prima o dopo le àzzè le ghe va zò ….del tùt.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento