L’oselèt ne la néf…

di Cornelio Galas

L’ho vist, ecóme se l’ho vist,
que l’oselét ne la prima néf…
el sgarzéva ‘n méz a quel bianch
el zerchéva sol qualcòs da magnar.

 

L’ho vist anca ancòi, propri lì,
la còa drìta, de zert engiazàda,
no l’era el béver che ghe manchéva
sol na scòrza, ‘n tòch de paia…

 

Senza quel, e lù ‘l paréva saverlo,
no l’avrìa pasà fòra la giornada…
ché sol se se magna se se scalda
e ‘l sangue ‘l move quel che te séi.

 

L’era na guèra, per viver, viver…
e lù tut engratìà ‘n trà la piume
come a dir: sì, ghe la fàgo ancora
che no vegna fòra che no sia così.

 

E col bèch a zercar, en quel gnent
nesùni zamài che te pol dar da mam
e co le àze che volerìa volar via
ma no gh’è la forza per nar ‘n zél.

 

L’ho trovà, qualche dì dopo, l’oselét
dur come ‘l marmo, mort da pochi dì
Lasà lì, en banda, roba che spùza
na vita morta demò sol da portar via.

 

Oseléti che, no se sa, che mòre ogni dì
senza che nesùni scriva sui giornài
finidi en qualche fòs, o pèzo schizài
che dopo de lori no resta gnent, gnent.

 

Qualchedùm te l’avrai vist anca ti, dai
ma te te sei en sti ani desmentegà,
diséntelo, tra mi e ti, dìme la verità…
no i t’ha fat mai propri gnanca pecà.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento