LA VERA STORIA DE NOE’

Quando Noè, entant che la vegnìva zò a sècie, l’ha dit:

“Ma ‘n do né? No, voi no né, s’è ‘rivài tardi, adès voi noé”

La piòza de st’istà? Gnent a confront de alòra. Che zamài ala zènt che butèva i fonghi su le gambe da l’ùmit che gh’era. La tera l’era tut ‘na paciòca. Te trovèvi trote perfìn nel lavandìn. Le vegniva su dal tubo la matina a lavarse i denti. No stèva ben gnanca i osèi. Semper mizi come poiàti. Come tute le bestie col pèl o co le piume. En pachistàn che vendeva ombrèle en piaza l’aveva fat pu soldi de quel del Fesbuch. El gh’aveva me digo desemìli che laorèva per lu e ancora no ‘l ghe ‘n vegniva fora co le ordinazion.

Ma dal dì ala not l’ha scominzià a nar, se posìbil, anca pèzo. Pali de fer vegniva zò dal zèl. Tochi de giàz grandi come pantegane. E l’acqua, semper pu piena de sporcarìa, che la neva su, su e ancora su. L’è stà alòra che Noè – un che se ciamèva così perché l’era pu le volte che no l’gh’era a laorar de quele che t’el trovèvi en botega – l’ha scominzià a far su ‘n barcòm de quei gròssi. Quando, tra ‘n bicièr e l’alter de quel poch vin ch’era restà, l’ha finì de piantàr ciodi e taiàr su asòti, no ‘l steva pu nela pèl dala contenteza. E difati l’è nà for da mat. “Bisoin portar su tute le bestie che se no le và a farse ciavàr…tute le bestie me racomando”.

I altri, ‘ntorno, i ha scorlà la testa. Diseva un che lo conosèva ben fin da bocia: “Vara quel che suzède a bever vin zamài nà ‘n asèdo…” Ma Noè el continuèva a gosàr: “Su, su tute le bestie che dopo mi narìa anca…”.

E è scominzià ‘l casìn. El tas e la tassa: tuti dòi i vegniva da ‘na banca dove i s’era messi al quert. Po’ el rugànt e la ruganta. Ancor co le mudande en mam ensema al sòrs (embriàch) e ala topa (anca quela senza mudande dala gran pressa). Ma no l’è finìa. Gh’era l’elefant e l’elefanta (semper drio a bever aranciata), el bèch (co la bava su la barbèta) e la cavra, el gat e la gata (‘sa gavràla avù da ridèr così?). la tigra (su ‘na vecia machina dela Opel) e el Tigre, che continuèva a metèrghe el nas nel serbatòi.

Ah, bestie de tuti i tipi, tute vers sto barcom. El scimpanzè e la scimpanza (grassa e larga come ‘l canàl), l’àsen e l’àsena, che no savèva gnent de gnent, gnanca ‘n do nàr, el mul e la mula, che vegniva da la Cina, no i ha podù nar su: l’era do pareàne, anzi, paleàne, come i li ciama da le so bande. La vipera l’era ‘n de na botiglia de sgnapa con su scrit uiliams, tacada co na sogàta al vipero.

 Gh’era anca l’ors co l’orsa (‘ndromenzada squasi stinca perché l’aveva toch zo massa gozze per dormir). E drio mam cunèl, cunèla cunlù, cunlòri, cagn e cagna (che la feva tanta fadiga a montar su), capriòl e capriola (te dovevi veder che salti drio en schena che la feva), el camòs e la camòssa, anca lori semper drio a moverse. El bò l’era ensema, no se sa perché, ala bòa, che però l’è restada zò ne l’acqua.

“Ghe sènte tuti? – l’ha dit Noè molando el ligàm del barcom – ghe sènte? Che fènte, nènte o stènte?” En quel momènt, è arivà do pesàti: el storiòm e la storiòna: no i la piantèva pù lì de parlar. “Ah – l’ha dìt Noè – zamài l’è tardi, dai noé voi che podè…”.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento