LA RESUREZIOM
La resureziom

di Cornelio Galas
L’è tut en fifolĂ r de oselòti ‘pĂ©na nati,
eco ‘n do l’è ‘l nìf: lĂ , soto el solèr;
primi sgolamenti, tuti drìo so mama,
e far polìto se no se vòl èsser del gà t.
Par gnanca véra, con quela nèf sui monti
che se pòda lassĂ r a casa ‘l giacĂłm;
gh’è sol na roba che te ricorda i sbalzi:
la gòzza al nas e ‘sto rafredĂłr zidiĂłs.
El Brióm, giust en mèz a sta bèla Busa,
‘l sèita, entĂ nt, a mudĂ r i so colori,
pensa a quante bestie, grande e picole,
le nà e for dal let, finì el grà nt sòm.
L’erba nel piazĂ l la gĂ ‘l solit timĂłr:
“Se crĂ©sso mĂ ssa i me taierĂ prest”,
la se sconde, alòra, soto ‘l gerìm,
la fĂ zito se ‘n cagn ghe pissa adĂłs.
I fiori dele brugnère, tuti ‘n ghìngheri,
i spèta che demò ariva le à f,
come dopo aver conossù na putèla,
se spetéva che la te disés qualcós.
El sól el se la tòl semper pu comoda,
no l’ga pĂą pressa de nar a paiĂłm;
el gira piam, el te varda da su alt:
“Massa calt? No se mai contenti …”.
L’è la primavera, armari da cambiar,
via i paletò e denter le maiète,
via penséri stròvi, bruti e frèdi,
che tut e tuti i gĂ la sĂł resureziĂłm.
Questa voce è stata pubblicata in
Senza categoria. Contrassegna il
permalink.