LA BERETA DEL MASSIMO

L’era, per noi matelòti, a Vignole, nei ani sessanta, ‘na sorta de mago. Alòra en televisiòm, gh’era difàti quel … come se ciamevèl, l’Alverman, quel dei “fafifurgni” … ma voi sé zamài dei pisòti, sé vegnui su a findus e cartoni animati giaponèsi …

Bem, ‘sto Massimo, l’era – l’avrè enmaginà – en tipo strano. No se savèva da dove ‘l vegnìva, no se savèva cossa che ‘l fèssa, no se savèva gnent de lù. Trane che el se ciamèva Massimo. Perché se te ghe disèvi: “Ciao, Massimo”, el se voltèva. Da zenèr a dezember, semper l’istès vestì, semper la stessa berèta de lana.

Podèva fiocàr o esserghe en sol che spachèva le prèe. Semper el stès maiòn de lana grèz, semper la stessa berèta. Do oci enfossài che sule prime te meteva paura. Po’ però el slarghèva la boca: pochi denti e quei pochi marzi. Ma te vegnìva da rider perché lù, el Massimo, no ‘l domandèva la carità, el nèva per la so stràa. Guai però a torlo en giro, come fèva i boci pu grandi.

Perché de colp el se girèva e alora te capìvi subit quel che gh’era soto quei vestìì sporchi e veci: n’anima pu granda dei nossi zervèi da boci sèmi. Na maniera de esser òmeni su ‘sta tèra, senza ligàmi, senza quel che te dìs cossa far.

Voia de no averghe rogne con nesùni. Ma ocio, el Massimo el ghe tegnìva a la so libertà, al so modo de esser. E se te ghe ridèvi drìo … ah, èn balòt el te lo tirèva adòs. Sbaiando, aposta, la mira …

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento