I TAI SOTO PEL
di Cornelio Galas
No tei vèdi, ma tei sènti,
gnanca na gòza de sangue,
e gnanca na grĂąsa, dopo,
ma i ghè e i fĂ mal …
I spònze, ecóme se i spónze,
come tante Ă f, de còlp …
come se te finìssi, d’inverno,
ne l’aqua, la nĂ©f da le bande.
No te sà i da dove scominzìar,
a mèterghe zeròti e fà sse,
te pòi tòr zó quel che te voi,
quel mal no ‘l passerĂ mai.
Anca i dotori i slargherĂ i brĂ zi:
“No savrìa propri, no savrìa …
me par che dal de fòra, neh,
no ghe sia gnent che no va”.
PerchĂ© l’è soto, soto pèl e ossi,
che rĂąmega ‘l malèsser, sto mal.
Perché anca se se dorme,
gh’è quele robe che sbrĂąsa.
Na dòna, n’amor zamĂ i fini?
El tornar de volta da ‘n òbit?
N’amico che te l’ha mĂ©ssa …
o i soldi demò finidi?