I ANI ENDRIO
di Cornelio Galas
Oh, te te vòlti, dopo el compleano …
e te capìssi sùbit, no serve la scala,
che i è demò pù tanti quei endrìo
de quei che, fĂłrsi, te gĂ i envĂ nti.
E alĂłra te vèi la vòia de far …
quel che magari no te podrĂ i pĂą,
de dìr: “Ma che se ciĂ va tĂąt,
tanto prest i me meterĂ zĂł”.
L’è che te vèi po’ tanti dĂąbi,
su cossa far subit, e cossa dopo,
su quel che te piĂ s adĂ©s …
e quel che magari, spetĂ ndo …
Ah l’è na bèla lòta, en bel casìm,
far prima quel che te vòi adés
o spetĂ r domam che casomai?
Via che la vaga o ragionarghe sòra?
L’è come averghe na bomba, gròssa,
empizĂ da e propri soto el cĂąl …
la podrìa sciopĂ r subit, opĂąra …
opĂąra magari la se sfĂ nta, dai.
E no la sciòpa pĂą, gnanca, gnanca …
a dà rghe bòte col pìch, col martèl,
fin quando te sei ti a dìr basta:
“Putèi, tirème via tute ste canĂ©te”.
Gh’è quei che se mète soto giĂ z,
e lì, mèzi morti, mèzi vivi …
i starĂ fin quando qualchedĂąni,
i li tirerà fòra dal frìzer.
Gh’è quei che magna for tut quant,
mòrt mi, no ve resterà pù gnent,
rangéve, come mi me som rangià ,
strussié, come mì ho strussià .