I ANI ENDRIO
di Cornelio Galas
Oh, te te vòlti, dopo el compleano …
e te capìssi sùbit, no serve la scala,
che i è demò pù tanti quei endrìo
de quei che, fórsi, te gài envànti.
E alóra te vèi la vòia de far …
quel che magari no te podrài pù,
de dìr: “Ma che se ciàva tùt,
tanto prest i me meterà zó”.
L’è che te vèi po’ tanti dùbi,
su cossa far subit, e cossa dopo,
su quel che te piàs adés …
e quel che magari, spetàndo …
Ah l’è na bèla lòta, en bel casìm,
far prima quel che te vòi adés
o spetàr domam che casomai?
Via che la vaga o ragionarghe sòra?
L’è come averghe na bomba, gròssa,
empizàda e propri soto el cùl …
la podrìa sciopàr subit, opùra …
opùra magari la se sfànta, dai.
E no la sciòpa pù, gnanca, gnanca …
a dàrghe bòte col pìch, col martèl,
fin quando te sei ti a dìr basta:
“Putèi, tirème via tute ste canéte”.
Gh’è quei che se mète soto giàz,
e lì, mèzi morti, mèzi vivi …
i starà fin quando qualchedùni,
i li tirerà fòra dal frìzer.
Gh’è quei che magna for tut quant,
mòrt mi, no ve resterà pù gnent,
rangéve, come mi me som rangià,
strussié, come mì ho strussià.