I ghâa fĂ t â na bela mostra, al Casinò de Arco e anca ân bel documentĂ ri: zamĂ i de fraâ Silvio Bottes, scultor francescano se dovrĂŹa savèr tut no?
Secondo mi envèze  no. No basta dĂŹr che lâè nĂ t el dèse de mĂ rz del ventĂšn a BrĂšsin, en Val de Cavèden, en Trentim. E gnĂ nca che lâè el quart de ben dòdese fioi. PerchĂŠ fraâ Silvio Bottes oltre che esser ân bravo scultor, nâartista ensòma, lâè soratĂšt un dei nòssi. Cosa ântendo per âun dei nòssi?â. Nâom simpatico. Anca ân poâ mèz mĂ t come i dĂŹs dalle nosse bĂ nde de tuti i artisti. DĂ i che ve cònto alòra, se volè neh, el âmè fraâ Silvioâ.
Quando el vegnĂŹva en falegnameria a Vignole, prima con me nono Carleto Galas, el marangòn, poâ con me papĂ Italo, per noi bocèti lâera âna festa. No capivèn gnent de quel che âl fèva zò bĂ s, tra cavalèti de legn, spĂ tole, grembiĂ i sporchi, scalpèi, gès, strane pacièche. Savèven però che prima o dopo el sarĂŹa vegnĂš su ân cosĂŹna a magnĂ r la polenta e cunèl fĂ ta da me nona Maria. E ala fĂŹn, dopo âl cafè e âl resentĂŹn co la sgnĂ pa ala ruta (âA cossa la serve? Per far el rutĂŹnâ, el disèva lu ⌠) èco i scartozèti che vegniva fòra da quele scarsèle larghe dela so tònega. E dènter quei scartozèti, fĂ ti co la carta de vèci giornĂ i, ancora bela umida ghâera lâarzĂŹla, la roba che me mĂ ma la odièva perchĂŠ la la trovèva poâ dapertut.
Altro che dash, altro che pongo. Con quèla sĂŹ che se riussĂŹva a far quel che se volèva. Teste de buratini, bĂŹssi longhi (bastèva dropĂ r le man come per far i gnochi) mostri, tut quel che podèva vegnĂŹr en ment en ani dove no ghâera ancora i cartoni animati ala televisiòn.
LĂš, el fraâ Silvio, el rideva quando noi tre fradèi beghèven per averghe el toch pu gròs de âsta arzĂŹla. âLa prosima volta volerĂ dĂŹr che ve porto tre scartozèti gualĂŹviâ. E mi a dirghe sĂšbit: âPerò son mĂŹ el pu grantâŚ.dovrĂŹa avèrghe mi el pĂš gross, el Mariano quel medio, el Paolo quel pu picolĂŹnâŚâ.
Col passĂ r dei ani, ho capĂŹ còssa âl fèva quel frate. Me papĂ el mâavèva portĂ ân dĂŹ con lĂš a montĂ r el monument al molèta, sĂŹ allâarrotino, a Pinzòl. Per far ben uno che âl fĂŹla cortèi e fòrbes fraâ Silvio lâaveva tòt come modèl el Franco Zanoni, un che lavorèva en falegnameria. E difĂ ti, ogni volta che âl vedo quel monumènt me vèi en ment propri âl Franco, el so modo de stĂ r al bancòm, de scaiĂ r, de piantĂ r ciodi ⌠con quel brĂ z semper ân fòraâŚ
Nâaltra volta me papĂ âl mâha portĂ al convènt dele Grazie, a Zèole, dove fraâ Silvio el fèva le so statue. Alòra, ârivai davanti ale porte de bronz (lâha fat fraâ Silvio anca quele) del santuari, dela ciesa ensoma, se nèva a zanca e poâ se girèva vers en coridòr. No la prima porta, gnanca la seconda, la terza me par⌠e se neva zò per ste scalète ⌠e zĂ da lĂŹ te sentĂŹvi el ciĂ s del martelòt de legn, nâodòr de gès, de arzĂŹla, anca de segaĂšre quando el frate el lavorèva el zirmol. LĂš, el fraâ Silvio, lâera sempèr sporch dai cavèi ai zòcoi. Ma âl gavèva âna tònega tipo grembiĂ l per laorĂ r. Quela bela âl la dropèva la domĂŹnica, en cièsa, a mèssa, per nĂ r a tor su lâelemosina .E anca lĂŹ, vegnĂŹva squasi da rider a veder come âl fèva: el te piantèva la bòrsa per i sòldi col so anèl de fèr e âl bastòn tacĂ propri contro la panza. E no âl nèva via fin quando no caschèva i soldi. Poâ el te fèva lâocièt per dĂŹr grazie. E âl te vardèva fĂŹs e serio envèze se no te ghe dèvi gnent.
E che dir de quela volta che con me papĂ e do operai sen nĂ i zo a Verona, dove le so statue de arzĂŹla le deventèva de brònz? Lazò lâera lĂš che âl comandèva. Guai, anca al paròn de la fonderia, dirghe de nò o anca sol: âSilvio, mĂŹ farĂŹa cosĂŹtaâŚ.â. Gnent da far. Tuti i doveva star ai so ordini fin ala fin. Poâ però tuti en tratoria a magnar e bever. En rosso per mi e âna spĂšma per el bocia ⌠se sa, la nèva a finir cosĂŹ alòra. Ma che bòni quei aròsti co la polenta basòta ⌠e âl so bèl pòcio.
Fra Silvio lâera anca ân cazadòr. SĂŹ, anca se San Francesco el parlèva con amòr ai animai, Silvio el nèva envèze nei boschi a copĂ r cavrioi o ân campagna per tirarghe a osèi e lèvri. I nèva a tòrlo, quei de la compagnia de Vignole, sul prèst zò ân convènt. Tuti sul camionzĂŹn, de drĂŹo, coi cagni, coi sciòpi. E su vers Vallestrè, el Camp, i Fiavei en Vèl, el Stif. âNa volta ghe sòn nĂ drio anca mi. Fraâ Silvio lâera sul cassòm del camionzĂŹn quando, de colp, el sâè alzĂ e col so dòdese el sbara do colpi. Subit me papĂ che ân ciòda: âFra Silvio, sèt anca mĂ t?â. E lâaltro: âLĂ ssa che smònta a tòr su quel lèver che stasèra vei bon anca quèl co le patate e ĂŹl so sughèt ⌠che dropèm anca per la pastaâ.
ZĂ , perchĂŠ quel che se portèva endrĂŹo dala caza no âl durèva tĂ nt. Se ârivèva al convènt e tut vegnĂŹva portĂ nel laboratòri del Silvio. En poch tèmp, en bechèr che fèva part dela compagnia, el ghe cavèva el pèl. E poâ via co la prima fritĂšra entĂ nt che âl rèst dela carne la se frolèva en frigo. Lâera semper âna gran festa per tuti i frati e fratini (alora ghe nâera tanti) del convènt. Ma soratĂšt per quele desĂŹne de porèti che ân mensa enveze de la solita pasta coi fasòi i se trovèva polenta e cavriòl.
Quando son deventĂ giornalista son nĂ semper pu spes a trovar el fraâ Silvio. Lâera bèl star lĂŹ a far do ciacole con lu entant che âl feva i so laòri. El me fa ân dĂŹ: âDisègneme col carbonzĂŹn en pòm che ciapa la luce da quela finestra lĂ Â No sòm mai stĂ portĂ per el disegno. E alora, dopo en par da scarabòci ghe lassevo far a lu. E ân de nâatimo vegniva fora el pòm nero carbon sĂŹ, ma illuminĂ giust.
Per mi fra Silvio el ghâassomiglia a nâattor famoso, al Carlo Giuffrè. Provè a vardarli ensema. O magĂ ri lâè na mè fissa da bocia, va a savèrlo. Magari lâè el modo de rider, de parlar, de mover i muscoi de la facia. Quando âl fumèva ghe scorlèva semper la man: se vedèva, col passĂ r dei ani, che ghâera âna malatia drio. Ma lĂš âsa fèvel? El metèva soto el brĂ z en bachèt a forzela e cosĂŹta el nèva avant co la man pu ferma.
Quando âl laorèva no se podèva parlarghe. El vardèva en su, en banda ⌠ magari de colp el spachèva en dè del bozzèt âŚ. e âl rifèva tut, senza encazĂ rse, propri come se fus stĂ quel dè fat mĂ l a misciarghe âl stòmech-
âNa volta, per nâintervista, lâho zercĂ en tut el convènt. Ma ân do èlo fraâ Silvio? âForsi lâè fora en campagnaâŚâmâha dĂŹt el priòr. E difĂ ti lâera en ân den boschèt del convent. Col sciòp en man. Quando âl mâha vĂŹst lâha fat segn de tĂ ser. E pim pum. âCornelio â  el mâha dĂŹt â fame en piazèr: vĂ a tòrme su quele do gardène che le porto subit a far pelĂ râ.
Per finir âna confessiòm, sperando che frĂ Silvio no âl se la toga. âNa volta ghâavevo domandĂ en prest la so tònega de frate co la scusa che la me serviva per far na comedia co la filo de Dro. LĂš âl me lâha dĂ ta senza dir gnent: âNo stĂ farla vèder entant che te vai fora demò âŚâ. Bem, quela tònega lâho dropĂ da per far en scherz a Dro, a tanta zènt. Ensoma son nĂ a domandar en giro ovi per i porèti del convent. E ala fin è vegnĂš fòra en bel fortaion per tuti quei de la filo. Ma no la finĂŹs chĂŹ: gira ancora na mè foto con quela tònega entant che benedisso la redazion de lâAdige a Riva. Ho confessĂ i me pecai: frĂ Silvio, speto la to asoluziòm.