EL PRIM BASO
di Cornelio Galas
L’era capità de colp, propri come nei cìne,
e così te piaséva vardar quela putèla …
no te l’avréssi zamai dit, drio quele bine
che a le balòte t’avréssi preferì èla.
E i altri, ale spàle, che i te la cantéva:
“Eviva i morósi, baséve dai morósì …”
Ero deventà rós, nesuni pù se movéva,
po’ gavévo dit: “L’è sol che sé gelosi”.
Ela l’era ‘ntant scapàda, su vers la césa,
mi no savévo dal bon pù che far …
Far dei dùbi almén na bona pésa?
O lassàr lì tuti e pensar sol a nar?
A la fin, le gambe le tochéva ‘l cul,
no avevi mai corèst ‘sì ‘n prèssa,
quela putèla l’era come ‘n rùl
e mi parévo envéze na soprèsa.
Ero arìva senza fià a quele banchéte,
e m’ero sentà zamài stràch mort,
quando ho sentì le so sguànza frède
‘rivar su ‘l me còl come a ‘n pòrt.
L’è stà quel el prim baso dela me vita,
‘l dev’esser vegnù demò da ‘ànzel …
Paréva d’esser en doi, su na slìta
che nèva de qua e de là, en zél.