DA MOROSI E MARIDAI

di Aldo Beber

Da zóveni noi mas-ci se zercàva la morósa; pù o mén ‘na coscrìta e che possibilmént nó la fùssa zà ‘mpegnàda.
S’endividuàva quela che ne pareva sarìa stà ‘l tipo
ideàle, se la vardàva da lontàn, po’ sempre pù da
vizìn, finché ‘n dì, o ‘na nòt, suzzedéva el prim incóntro,
de scambiàrse emozionàdi le prime frasi, el prim bàso;
fissàr el prim apuntaménto.

Saràlo sól amicizia? o deventeràl qualcòss de pù sèrio?
Se vederà cól tèmp . . . se pensàva.
Entànt se scominziàva a nàr al cìne ‘nsèma, se ghe ofrìva en gelàto, magàri se neva a balàr en tavèrna con altre còpie de amìzi . . . e ne pareva de èsser en paradìss.
Se feva giri en bici, caminàde en montagna, se ghe la
presentàva ai parenti; nó se féva però ancór le fèrie
al mare ‘nsèma e nó se usàva come ancòi convìver
de morósi. Comunque come se dìss, anca alóra se neva,
se feva . . .

Col tèmp se se afiatàva sempre de pù: se vardàva de
arvizinàrse ‘l pù possìbile ale só abitudini e, a parte
‘na stimanèla al méss, pareva de èsser al 7° cielo . . .
Po’ ‘n bèl dì cambia tut, come se se fùss passàdi dal dì
ala nòt !!! Ma coss’èrel sucèss po’ de strano ?
Gh’èra stà ‘l matrimòni . . . i èra ormai maridàdi !!!
Ogni riferimént a persone esistènti o a fati suzedèsti
per sul sèrio, l’è puramént en caso.