CIAO GINETO…

di Cornelio Galas

Gino Morandi

E’ nà via anca ‘l Ginèto. Sì, ciamévem tuti così ‘l Gino Morandi, de Vignole. L’è mort lùni, sédese de april. Poch prima del so compleano: giust el trenta de april ‘l n’avrìa fat otantadó. E pensàr che l’avevo vist poch temp fa, en vial Stazióm vers Bolignàm. Do ciàcere, el so modo de rider restà semper gualìf, come la cìca ‘n bóca e do sachéti tegnùi da màm piene de càli.

Ah Ginéto, con ti và via n’altro tòch gròs de la me zoventù. E dela falegnameria de me pòr papà. Soratut l’è come se se sfantésa ‘n modo de laoràr sì, ma anca de star ensèma, de parlarse, de fidarse. Ti t’eri pù che alter quel che néva drìo al diaolét.

E mi bociéta dovevo tegnirte su i tòchi de legn che doveva esser laorài da quele làme. Arivéva bosìe dapertut. La sera te le trovévi anca nele mudande… Co n’ocio te vardévi ‘l diaolét, co l’alter te me vardévi mi. Come dir: “Sta ‘tento bocia che se no te me vegni drio mam va tut a petào…”.

E l’era difizile starte drìo. Perché t’eri svelto pu de tuti, gnanca te néssi a cotimo, osc’ia. Pù de na volta te m’hai fat capir, senza dirlo, che quel del marangón no l’era el me mistér. Che no gavévo gnent da spartir, lì, en falegnameria con me papà, con me nono, con quei come ‘l Mario Zanoni da Masóm, el Giovani Benoni da Mori, el Pierino Gelmi da Mogno. I era pu bravi, anca se arivài per ultimi el Carléto Giuliani, el Diego Miorelli, el Franco Zanoni.

Ma bastéva poch, na peàda al balóm nela córt prima de scominziar a laoràr, vers l’una e meza de dopodisnàr, bastevéva quel per vederte rider de gusto. E desmentegar de averghe lì arent el fiòl del paróm sì, ma quel pu embranà.

Po’ mi som deventà grant, ho fat dalbòm n’alter mistér… che l’era meio de zert che star lì al diaolét. Ne sém visti ancora, de tant en tant. Anca quela volta che la vecia falegnameria, zamài vendùa per far apartamenti, ‘n dì l’ha ciapà fòch.

Ho vist i to òci, quel dì, Ginéto… t’eri pozà a que l’olìf grant denór al zimiteri. E som sicur de aver vist anca dele lagrime che voleva vegnir fòra ma…stéva mal lasarghe far quela disésa. Ne sém encrosài en quel moment e l’è come se en d’en lamp ne fussém racontài zent’ani de vita.

L’è stà la Marisa, de l’albergo Catoi, l’altro dì, entant che vegnivo de volta dala me pasegiata da pensionà, che l’ha m’ha dit che te sei mort. Som restà enciodà sul marzapé, sperando che la disés de n’altro Gino che no conosévo. Ma quando ho vist el to aviso su ala fontana de Vignole… me som dat del mona per no averte dit prima che te volevo propri tant bém.

Questa voce è stata pubblicata in Senza categoria. Contrassegna il permalink.

Lascia un commento